L'impacte mediàtic que tenen segons quines notícies de violència ha aconseguit que en determinats moments de crisi personal, una víctima d'una agressió de carrer es converteixi en una víctima doble per amagar amb una mentida la veracitat d'una altra agressió. En això es basa aquest espectacle —caldria dir potser de caràcter sociològic— que el dramaturg Pau Coya (Palma, 1990) ha pogut estrenar aquí després de guanyar el Torneig de Dramatúrgia de les Illes.
El tàndem dels intèrprets Dafnis Balduz i Albert Salazar —amb dos currículums que vessen de reconeixements— i la conjunció de la direcció de Nelson Valente ha propiciat que la Sala Versus Glòries s'hagi vist plena cada dia durant un mes i que ara, amb una fugaç pròrroga de cinc dies —arran de la cancel·lació inesperada de l'obra «Assange. El poder de la informació»— ha pogut donar opció a un nou lot d'espectadors tot i que probablement encara en quedaran en espera d'una nova oportunitat.
La sinopsi no és cap secret: el 2021, a Madrid, un jove d'una vintena d'anys va denunciar que havia estat víctima d'una agressió homòfoba a la portalada de casa seva, al barri de Malasaña. Segons ell, un grup d'encaputxats l'havia immobilitzat i fins i tot li havien tatuat a les natges l'insult homòfob de "maricón". Com que a A Coruña hi havia hagut un homicidi uns mesos abans amb una agressió semblant, l'atac relatat pel jove de Madrid va fer saltar totes les alarmes públiques. Però l'incident va ser una ficció sisplau per força de la presumpta víctima que en realitat havia patit una agressió en una sessió masoquista consentida com a treballador sexual que, si hagués fet pública, no només hauria estat assenyalat per la seva conducta sinó que hauria provocat també les conseqüències d'infidelitat amb el seu company de parella.
Amb aquest argument, el dramaturg, els intèrprets i el director de «Pols de diamant» han elaborat una trama entre la realitat i la ficció que té un registre dramatúrgic tan potent com suggerent perquè alterna diferents seqüències, des d'una entrevista sensacionalista de la presumpta víctima a la seva relació de parella o el xoc de la descoberta de la falsedat de la confessió.
Tant l'actor Albert Salazar (el jove agredit) com l'actor Dafnis Balduz (la seva parella) confegeixen el relat que, fugint del monòleg, es transforma en una concepció dramatúrgica farcida d'escenes que no necessiten res més sinó una escenografia neta, una il·luminació que matisa segons quins moments, el dinamisme del moviment i la força de la paraula que confirmen la solidesa d'Albert Salazar (prou reconeguda per aquell espectacle que encara ressona, «A.K.A.», premi Max) com la ja solvent trajectòria de Dafnis Balduz que aquí, a més, agafa el paper de tots els altres personatges que el relat conté, des del de la parella del jove denunciant, com ja he esmentat, fins al de client sexual, el de periodista televisiu de registre groc, el del metge o el del comissari de policia que qüestiona la declaració denunciada.
«Pols de diamant» fa honor a l'origen del seu títol. El diamant és dur, inalterable, i pot tenir una gamma de colors molt variada. Com el diamant, el jove agredit mostra aquesta gamma de colors a partir d'allò que vol amagar per la pressió social i la poleix amb el relat de l'agressió de carrer que mai va existir. I els dos intèrprets el fa brillar com ho canta Rihanna: «Brilla com un diamant / Trio ser feliç / Tu i jo som com diamants al cel / Veig que ets una estrella fugaç, una visió d'èxtasi / Som preciosos com diamants al cel.» (...)
