No li feu cas al títol d’aquella pel·lícula de James Bond titulada “Diamons Are Forever” que incloïa una molt cèlebre cançó interpretada amb la seva força habitual per Shirley Bassey: els diamants, no són pas per sempre. Malgrat tenir fama d’estar formats pel material terrestre més dur del món, en hi prou amb un martell comú per esmicolar-los . I malgrat ser immunes a les ratlladures que els hi puguin perpetrar altres objectes, tot diamant pot quedar marcat si incideix en ell un altre diamant. Quelcom que sembla haver tingut molt present Pau Coya ( el mateix Coya que aquests dies podem trobar també a la Sala Flyhard com a autor de la també ben recomanable “Cavallet de mar o el peix invisible”) a l’hora de donar-li forma teatral al coprotagonista d’aquesta notable obra a la qual cal augurar-li un merescut llarg itinerari. De moment, porta dies esgotant localitats a la Sala Versus Glòries . I no costa gaire imaginar que tard o d’hora la tindrem de tornada en un o altre espai escènic : cal que esteu a l’aguait, si aquet cop se us escapa.
Però tornem al noi que de tant com es vol identificar amb els diamants, en porta un de tatuat a la seva pell, demostrant que, més enllà d’allò que cantava la Marilyn, els diamants també poden ser o semblar que son els millors amics d’un noi . Aquest personatge al qual ara dona vida teatral Alberto Salazar (“A.K.A.”), es basa ( o s’inspira? ; sobre la diferència entre els dos conceptes rebreu una clarificadora puntualització tot just abans de l’inici de l’espectacle ) en un altre noi real que , fa poc més de dos anys, es va convertir en noticia destacada als mitjans de comunicació. Primer, per haver denunciat haver estat objecte d’una brutal agressió homòfoba. Després, per haver tingut que admetre que la denuncia era falsa. I no cal ni dir , el mal que coses com aquestes li fan a un col·lectiu que no para de rebre agressions reals. Però que sap molt bé que només en cal una de falsa, per tal de rebre aquella altra mena d’agressió tant o més dolorosa que el cop de puny: la d’aquells grups i/o persones individuals que aprofiten l’ocasió per treure-li ferro al tema, i acusar el col·lectiu de victimisme.
Quatre dècades després que la Bassey anés proclamant les qualitats del preuat mineral que no deixa de ser un tros de carboni, va ser Rihanna qui, el 2012, li va dedicar un tema titulat simplement “Diamonds” que encara ara, fa moure l’esquelet a la pista del ball. I això ens ho demostraran tant el xicot diamantí com el noi que acaba de conèixer fa poc i que li està transmetent ja molt bones vibracions ( un Dafnis Balduz a qui li tocarà també puntualment anar assumint la personalitat dels altres personatges destinats a anar traient l’entrellat del succés) en una estupenda escena que ens transmet la sensació de felicitat de la qual han pogut gaudir aquests dos per un moment. Però , com és ben sabut, la felicitat acostuma a ser tan fràgil com ho son en realitat aquests diamants que van de forts per la vida. I donat que el text de Coya també en té quelcom de thriller narrat en primera persona pel màxim responsable visible del dramàtic embolic, cal mantenir silenci, i no deixar anar cap de les paraules que podrien donar masses pistes sobre els temes que van sortint al pas a mesura que ens endinsem en el misteri de l’engany i en les seves conseqüències. Només cal dir allò que ja diu el mateix text de presentació de l’obra, quan remarca que aquest té molt a veure amb la forma com ens marquen segons quins estigmes, i els errors potser irreparables cap els quals ens pot conduir l’intent d’ocultar-los. Què cal fer , quan dir la veritat, et pot provar precisament d’aquella espurna de felicitat que semblava materialitzar-se a una pista de ball? I malgrat tot, potser no dir-la, sigui precisament allò que et condemnarà de per vida, i et deixarà marcat amb un nou estigma potser encara més difícil d’esborrar que l’anterior. Coya planteja aquest dilema dramàtic amb notable habilitat. I l’excel·lent direcció de Nestor Valente, sap com impregnar de tensió creixent aquest seguit d’escenes curtes que condueixen cap a una revelació que el públic ja porta estona intuint, i que en pot tenir quelcom de sentencia. Això, mentre a l’espai escènic gairebé buit es va fent evident la dimensió de la mentida, i es van tancant una a una totes les portes de sortida. La resta, queda en mans del Dafnis i l’Albert, de la intensitat inexorable que va prenent la seva estupenda interpretació, i de la química emocional que aquesta desprèn. Segons les seves pròpies paraules, ni l’autor ni el director ni els protagonistes opten per convertir el conflicte en una història de víctimes i herois, i tampoc tracten de dignificar ningú . Però sí pretenen que ens plantegem què suposa “estar sotmès a la voràgine mediàtica i la crueltat de l’opinió pública” ; més encara ,quan ja portes al damunt una mena d’estigma que no t’ha plantejat masses dilemes fins ara, però que ara et pot semblar un escull insalvable destinat a que tothom pugui o vulgui fer-te sentir culpable. Doncs l’objectiu dels creadors, queda molt ben plasmat en aquest espectacle que acaba deixant un tangible regust amarg
