Pompeu Fabra, jugada mestra

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Òscar Intente
Intèrprets:
Òscar Intente
Sinopsi:

Un home vestit de tennista de primers de segle XX, amb una raqueta i una pilota a la mà, es dirigeix al públic de la sala. De seguida fa entendre que aquell no és el lloc adequat per a jugar i que ningú no ha de tenir por de ser colpejat per cap pilota, establint una complicitat, des de l’humor, que permeti començar a parlar de l’afició de Fabra per l`esport, i de com, tant en el joc com en la llengua, és necessari ordenar-se, dotar-se d’unes normes.

Amb aquesta idea de joc s’anirà introduint la figura del Mestre com a l’àrbitre que ens ha permès jugar en català, seguint tots plegats les mateixes regles, fer possible l’ensenyament a l’escola i el cultiu literari i afavorir l’ús comú de la llengua del carrer i dels mitjans de comunicació. Això és Fabra; un àrbitre, el geni ordenador de la llengua.

Els testimonis i opinions de personalitats com Josep Pla, Salvador Espriu, Carles Riba, Joan Coromines, Joan Fuster o Pere Quart, ajudaran a fer entendre la seva enorme dimensió; la singular, discreta i colossal figura de Fabra, un home que malgrat assolir un èxit rotund no va poder gaudir-ne perquè va tenir la dissort d’enfrontar-se, com tants altres, a la fredor de l’exili.

Però amb la feina feta.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Pompeu Fabra, jugada mestra

18/07/2021

Lúcid Joc, set... i gramàtica!

per Jordi Bordes

Oscar intente és un actor que es construeix petites peces teatrals sobre personatges o temes que vol indagar. Ho va fer amb Bertolt Brecht (Aula Brecht), George Steiner (La idea d'Europa) l'1-O (Hem escollit) o els poetes catalans (Ca lluny, redeu!). Són accions en què la paraula és franca, quasi pedagògica, que ensenya trams desconeguts d'allò que ha abordat. Ho fa amb una posada en escena també amb codis molt clars i algun joc (po`+etic o, en aquest cas, còmic).

En aquest sentit, presenta Popmpeu Fabra com un entusiasta del tennis no professional, que acabaria posant ordre a les diferents escoles i competicions del tennis a Catalunya. és un exemple gràfic, de la seva dèria a endreçar. Sigui en l'esport o bé, en la gramàtica. De mentalitat Noucentista, es va entestar a posar ordre a una llengua que només es parlava a casa, havia perdut el prestigi social. I hi havia veritables matadegolla entre els filolegs i escriptors. hi havia el que reclamava la puresa; hi havia qui defensava l'oralitat i el pragmatisme per fer-la útil. Pompeu Fabra va triar l'ingrat camí del mig. Que podia trobar consensos amb tothom però que noingú l'aplaudiria, d'entrada. Amb molt poc temps, es va veure com aquella gramàtica tenia sentit i era pràctica.

Intente fa metàfora de les dificultats filològiques pujant i baixant graons d'una escala d epintor. que és, alhora, la cadira d'un àrbitre de tennis. O ensenyant la diferència entre el parlar antic, que alguns optaven amb l'ordre que ajuntava parers gràcies al lingüista.

Pompeu Fabra va aconseguir fer poplar les seves converses filològiques a La Publicitat, amb una mena de gramàtica per a entregues. Intente també és lúcid i directe. Genera empatia i ensenya sense pretendre ser ghrandoloqüent ni mirar per sobre de les espatlles. Les gotes d'humor, els equívos són uns bàlsam defintiu. A Jugada mestra, Intente torna a fer un joc, set i tota una gramàstica sencera!