Lolita Flores torna al Goya per la porta gran. El nivell d'interpretació de l'actriu en aquesta peça, en què imagina com Poncia rememora la seva vida de criada a La casa de Bernarda Alba, està al nivell del seu monòleg fent de Colometa a La plaza del diamante de Joan Ollé. I és per celebrar-ho, perquè depèn molt de la producció la seva presència a escena (sempre celebrada per un públic entusiasta) pot ser molt desigual (només cal recordar Fedra i La fuerza del cariño) García Lorca tenia una sensibilitat especial per aquests personatges secundaris, que tenyien l'escena dels seus muntatges des de la seva presència soterrada. Paula Errando va fer un muntatge interessant eliminant Bernarda i deixant que fossin les filles les que, per influència o contrast, acabessin aportant les rèpliques de la mare que, sense ser-hi sempre tenia lloc al cap de taula. Errando no va comptar amb Poncia tampoc que, ara la peça de Luís Luque, es constata reveladora.
Poncia és aquella criada que mira d'intercedir entre la mare Bernarda Alba i les filles que han d'aguantar dol en plena joventut. Elles veuen com la seva possibilitat d'emancipar-se casant-se i formant una nova família, s'esvaeixen, enterrament a enterrament. Poncia és una dona molt senzilla, però endurida del saber popular de les frases fetes, com va represetnar tota una Rosa Maria Sardà en la producció de Lluís Pasqual al TNC. La Poncia que reescriu Luque procura escopir tota la toxicitat del cos després d'una convivència llarga a la casa de Bernarda Alba. Somia poder viure com a àvia a casa els seus fills en unes llars més humils però amb més capacitat d'empatia familiar i social.
El muntatge, que frega l'hora de durada, juga amb quadres que van modificant l'espai, gràcies a uns telons vaporosos que fan de cortines des d'on es pot espiar. (Es diu que la peripècia familiar del muntatge està inspirada en un cas real que va sentir Lorca, a través del pou compartit entre la família i el pati d'una tieta, a Valderrubio). La tragèdia rural de Lorca dona pas a un drama sentit de Poncia que, només per uns moments, refresca amb un aire de comèdia (en recordar la seva relació amb el seu marit, Colorín, en una lluita portes endins de qui manava a casa). Poncia fuig del suïcidi d'Adela confiant un final de la via més plaent. I això acaba reconciliant com el viatge de Guitarra quemada, representat al TGB fins fa uns dies (i que és probable que es reposi).
