De versions de La casa de Bernarda Alba (1936), de Federico García Lorca, se n'han fet un munt. Sense anar més lluny, per Barcelona va passar, fa un parell d’anys, La casa sin Bernarda, de Paula Errando i la companyia Entrance. Ara, al Teatre Goya i fins al 28 de juliol, podeu veure una imponent Lolita Flores fent de Poncia. Sembla que, en encarnar aquest personatge, l’artista acompleix un somni que va ser també el de la seva mare. I és que Miguel Narros, quan dirigia el Teatro Español de Madrid, li va proposar a La Faraona que l'interpretés en una recreació de La casa de Bernarda Alba a les ordres de José Carlos Plaza. Per motius diversos, no va poder ser la cosa, i ho lamentava la matriarca del clan Flores al programa “La clave” de TVE. El fet que Luis Luque hagi comptat amb Lolita per a una obra que és una mena de spin-off de l’original lorquià entorn del personatge de Poncia, la criada, ve a tancar el cercle. He de dir que, després de veure-la, no em puc imaginar cap altra actriu en aquest paper; i que la veritat que traspua s’estén també als agraïments del final. El dimecres 10 de juliol farà al Goya la funció número 100 d’aquest espectacle, una producció de Pentación Espectáculos i Teatro Español.
La peça de Luque se situa després del suïcidi d’Adela i consisteix en una reestructuració i paràfrasi de parlaments i rèpliques de Poncia, però també de Bernarda, Adela i la resta de personatges; a més, és possible identificar fragments d’altres obres de Lorca: els poemes “Alma ausente” i “Gacela de la muerte oscura”, i brevíssims passatges de Doña Rosita la soltera i, fins i tot, de Yerma –en concret, aquell en què la Vieja exalta la passió pels homes: “Han de deshacernos las trenzas y darnos de beber agua en su misma boca”–. L’aridesa de la situació i de la condició mateixa de Poncia contrasta amb la bellesa formal amb què pretenen embolcallar-la tant l’escenografia de Mónica Boromello com l’espai lumínic de Paco Ariza i la música de Luis Miguel Cobo.
El terra, emmoquetat de color blat, esdevé un camp de conreu conceptual; l’esquelet escenogràfic el conforma un conjunt de teles que, disposades de diferents maneres, tant poden evocar les parets d’una cambra com una bugada estesa o el mar mateix. Feixos monocroms inunden cada successiva escena, acordant-s’hi anímicament i simbòlica. Cau la cendra en primer terme i, rere una gasa blanca, l’actriu projecta una ombra agegantada. Evoca el moment de trobar Adela penjada, amb el seu vestit verd i una sola sabata. Les paraules estan vetades en aquella casa, i també els plors. Però, ni que sigui de pensament, Poncia desafia tota prohibició, en un espai mental que esquerda els murs de la repressió. No acata la llei del silenci –el nou mascle de la casa–, sinó que, trencant la contenció amb un lament que transmet una pena fonda, crida el nom d’Adela i afirma que “ha muerto una hembra valiente”. Encara és dins el cubicle fet de robes, i la tela frontal es modifica per la proximitat de les seves mans i alè: “No te conoce el niño ni la tarde / porque te has muerto para siempre”.
Poncia passa d’un recolliment ple d’emoció a l’autoacusació –per no haver sabut impedir la tragèdia– i al rancor envers les dones d’aquella casa, “convento de pena”. Descalça i vestida de negre dol, atrapada en un discurs de tortuosa i torturada remembrança, la veiem patir per les enveges i odis entre germanes, per les nits en vetlla i per tot el que sabia que passaria: “Las viejas vemos a través de las paredes”; “con la cabeza y las manos llenas de ojos”. Mentre li parla al munt de cendra –com si volgués remuntar-se a les brases–, assumeix o parafraseja rèpliques d’Adela, que tenia “fuego levantado por piernas y boca” i es declarava prompta a posar-se “la corona de espinas que tienen las que son queridas de algún hombre casado”. El vermell s’empara de l’escena per contenir un parlament encès contra Pepe el Romano, que rondava els patis i va embruixar la petita Adela, fent més crua l’enemistat entre les germanes –“potras en la cuadra”, “mujeres sin hombre, nada más”–. Després, sota una llum rosada, l’actriu riu i giravolta amb una tela blanca, com si fos l’espectre d’una núvia, per evocar María Josefa, la mare de Bernarda, entre el deliri i la lucidesa.
Quatre gots de llet remeten a la blancor agrejada de les quatre filles que resten, encadenades a la costura d’un aixovar que mai no faran servir: Angustias, Magdalena, Amelia –“Nacer mujer es el mayor castigo”– i Martirio, “un pozo de veneno”. Després, la reverberació d’uns cops de bastó anuncia la irrupció de Bernarda, anticipada per la seva ombra agegantada; rere les cortines translúcides, avança ominosa amb el seu garrot-ceptre, que encén un focus a cada nou impacte sobre el terra. Poncia treu enfora un riure espaordidor, d’una veritat ronca, per desdoblar-se en l’ama tirànica que l’exhorta a callar, i que es mostra del tot indiferent a la realitat dels pobres, condemnats a espiar per les escletxes i a menjar les sobres: “Miras igual que los reyes antiguos, que dirigen los ojos hacia adelante, no hacia abajo”. A la serventa li han deixat ben clar que callar és l’obligació dels qui viuen a sou, però no s’ha rendit del tot: encara pensa a marxar d’allà i viure amb alegria els seus últims dies. Un desig formulat a la tragèdia lorquiana –“me gustaría cruzar el mar y dejar esta casa de guerra”– dona peu a la llicència final, en virtut de la qual Poncia apareix –s’imagina, se somia– fosa amb l’onatge, entre llenços platejats que voleien. A uns versos de Lorca –“Quiero dormir un rato, un minuto, un siglo”– s’hi sumen somnis on la criada entreveu noies que ja no cusen sinó que ballen al carrer i senten compassió dins els seus pits. Després de trenta anys de servitud –gossos que borden, dones consumides i “estrellas como puños”–, li queda aquest somieig, visió reparadora i oníric escapisme que la fa remuntar a la pròpia infantesa i al gaudi del festeig –però també a les misèries del matrimoni i la viudetat– per acabar elevant-la un pam de terra.
S’obre pas el talent natural i la intel·ligència aguda, malaguanyada, d’una dona constreta a servir i callar. És cert que la dramatúrgia podria haver-la fet anar més lluny, en comptes de condemnar-la a tornar una vegada i una altra sobre la tragèdia de la casa. Al text, massa deutor de l’original, li falta potència dramàtica. La juxtaposició de rèpliques parafrasejades, desproveïdes de l’humor que en l’obra de Lorca sorgia de la interacció i del contrast amb la resta de personatges, dota la Poncia d’una aura de saviesa ancestral o d’austera clarividència. I això malgrat que la duresa del món que l’ofega queda estovada pel tul o la gasa –en lloc de murs impenetrables– i l’esteticisme de les llums. El mèrit que el conjunt convenci i commogui fins a l’ovació és, fonamentalment, de l’actriu que restitueix la veu coratjosa i lúcida de la criada. Lolita Flores –presència poderosament arrelada a terra, amb una sulfurosa contenció i una veu que surt del més profund de les entranyes– està formidable de principi a final. És sobretot en el duel-desdoblament amb Bernarda que aquesta Poncia, impetuosament desafiant, ens esgarrapa amb el seu dolor i la seva fúria.
Crítica publicada a Núvol el 10 de juliol de 2024
