Dins d'una tempesta de boira, Poncia, la criada de Bernarda Alba, resa per la mort d'Adela. La casa s'ha sumit en una mar de silenci. Poncia parla sola i també amb elles, amb Bernarda Alba i les seves filles.
“ ¿Me habéis oído? ¡Silencio, silencio he dicho! ¡Silencio!”. Aquestes són les cèlebres últimes paraules que pronuncia la Bernarda al final de l’última tragèdia escrita per Federico García Lorca; les premonitòries últimes paraules escrites pel poeta ben poc abans que el seu assassinat el fes callar també a ell per sempre més, anunciant així alhora el terrible silenci dictatorial cap el qual es dirigia ben tràgicament tot un país . I amb aquesta última ordre, Bernarda Alba condemna ja definitivament les seves filles, i es condemna ella mateixa, a restar sota un metafòric arrest domiciliari que avortarà per sempre més qualsevol possibilitat de fugida, de vida real , de desig. Entre aquestes quatre parets no existeix altra vida que aquella que passa per la mort del desig. O si més no, per l’intent de silenciar-lo i fer-lo completament invisible. A l’agosarat muntatge de l’obra que Rebecca Frecknall va dirigir al National de Londres fa uns pocs mesos, la directora optava per situar la tragèdia dins d’una gran estructura escenogràfica distribuïda en tres nivells que permetia tenir sempre a la vista la intimitat d’aquestes dones un cop podien restar a soles amb el desig silenciat, i convertia així el públic en una mena de “voyeur” col·lectiu del subtext ocult al text lorquià . Per contra, l’excel·lent espectacle de Paula Errando “La casa sin Bernarda” redimensionava de forma patent el desig latent , centrant-se exclusivament en els moments compartits per les filles un cop aquestes podien apartar-se mínimament de la mirada i els dictats de la mare. El cert és que, tant en un cas com en un altre, es fa palès que una vegada pronunciades les cèlebres últimes paraules, entre aquestes quatre parets s’haurà perdut ja per sempre més qualsevol esperança de fugir de la repressió . I s’haurà fet realitat un cop més la sentència que pronuncia una de les filles, l’Amelia, a l’acte segon de l’obra: “Nacer mujer es el mayor castigo ”. Una sentència de la qual no escapa ni la mateixa Bernarda, que assumint radicalment el seu rol de matriarca patriarcal , es converteix en la seva pròpia víctima. No per res , quan aquesta obra que no va veure la llum als escenaris espanyols fins l’any 1964 va tornar a muntar-se durant la transició, el director Ángel Facio va optar per a que fos un actor masculí vestit de monja (Ismael Merlo) qui interpretés el personatge.
Però, atenció: l’autor i director Luis Luque i l’actriu (més bona actriu que mai) Lolita Flores, ens demostren ara que entre tanta desesperança i tant silenci imposat , encara resta una dona que no vol tancar la boca, tot sentint-se alhora culpable d’haver-la tancat potser masses vegades. Poncia, la criada que porta tota una vida treballant i vivint a l’ombra de la Bernarda , i que ha vist créixer aquestes noies i ha tingut tanta o més cura d’elles com dels seus propis fills (aquest fills grans i ja casats amb els quals espera passar els seus últims anys quan pugui abandonar definitivament la presó de les Alba ) , sempre ha sabut dir-li quatre veritats a la Bernarda. Però alhora, no ha sabut mai com rebel·lar-se contra els seus dictats més temibles, i els ha acabat assumint amb el cap baix. La Poncia de Lorca és una dona amb orígens ben humils i socialment “vergonyosos “ , que ha estat sempre prou perspicaç com per veure i entendre tot allò que passa dins d’aquesta casa i prou eixerida com per exposar-li a la Bernarda aquestes veritats i voler-la fer reaccionar davant dels seus errors . Però alhora, ha estat també prou contradictòria, i prou conscient que una criada no deixa de ser mai al cap i a la fi altra cosa que una criada, com per convertir-se sovint en còmplice del botxí .Això, fins que s’ha trobat amb el cadàver penjat d’una corda de l’Adela, la petita de la casa ;aquest cadàver suïcida vestit de verd i calçat amb una sola sabata de la noia que entre viure instal·lada en la negació del desig o morir, ha triat la segona opció. Això, mentre a la casa de Bernarda Alba, la mestressa converteix una “fake” en veritat absoluta: l’Adela ha mort verge, i verge serà per sempre més, encara que la falsa i no volguda virginitat impliqui condemnar al silenci les set dones ( l’embogida mare de la Bernarda també constitueix tot un perill) que habiten aquesta llar.
Així comença Luque el seu espectacle: amb el no visible cadàver de l’Adela penjat del sostre, mentre una sí ben visible cendra mortuòria va caient a l’escenari, davant la mirada dolguda i trencada de Poncia , el rostre de la qual resta encara difuminat pels cortinatges que l’envolten, i que es converteixen al llarg de tot el monòleg en el seu més destacat element escenogràfic. Aquí no hi caben ni les cadires penjades per les parets de Bieito, ni la fosca austeritat de l’espectacle dirigit per Lluís Pasqual, ni el costumisme naturalista del qual se’n va servir Núria Espert quan va muntar a Londres l’obra de Lorca, ni les picades d’ullet a la cultura pop visibles a “La casa sin Bernarda”, ni l’imponent estructura utilitzada per la Frecknall per tal de permetre’ns veure què fan les noies a la seva habitació mentre la Bernarda i Poncia contrasten opinions sobre el futur que les espera... i el desitjat Pepe el Romano li dona voltes a la casa, buscant un forat pel qual penetrar en aquest cau de desig i frustració, i aprofitar la seva tan desitjada condició. Aquí només hi caben les etèries gasses mogudes pel vent, l’aspecte terrós del sòl, i els vistosos gots de llet convertits en simbòlica representació d’una criança en la qual la llet materna ha estat reemplaçada per la fel materna. I aquí només hi cap el talent d’una Lolita que evoca alhora el fantasma de la mare, tot interpretant aquell paper que Miguel Narros li va oferir a Lola l’any 1984 quan es disposava a dirigir una nova posada en escena de l’obra, i que la Faraona va tenir que rebutjar per culpa de la seva molt faraònicament plena agenda laboral. Lolita pren ara el testimoni d’aquella oferta. I ens ofereix una Poncia que , tram a tram, mentre avança per cadascun dels segments i dels fosos en negre mitjançant els quals Luque estructura el seu text, acaba reconstruint l’original lorquià tot oferint-nos d’ell una bona visió complementaria. Luque ha escrit una obra nova que es recolza alhora tota l’estona en el text del qual parteix, fent-lo servir sovint de forma literal, i acoblant-li també fragments i cites extretes d’altres textos lorquians que encaixen encertadament amb el text de la seva darrera tragèdia. I val a dir que fins i tot l’espectador/a que no hagi entrat mai a la llar de la Bernarda i que pugui sentir un cert desconcert al primer tram de l’obra, acaba fent-se una bona visió global de la tragèdia. Si de cas, aquesta només resta lleugerament desvirtuada quan, de forma molt puntual, Luque es deixa arrossegar per algun petit excés marítim, poètic i redemptor , més destinat a oferir-li una esperançada porta de sortida al text, que a seguir el seu desesperançador fil tràgic. Són, en qualsevol cas, petites llicències que, com els també ben petits excessos musicals i rampells esteticistes, no li resten res a la força global de la proposta. Una força que, cal remarcar-ho , es sustenta per damunt de tot en l’esplèndida interpretació de Lolita .Pas a pas, i sovint posant-se sota la pell de les seves interlocutores del text original, Lolita construeix una Poncia multidimensional que ens mostra el personatge des de tots els seus prismes, des de tot el seu dramatisme i tot l’humor dramàticament sorneguer del qual és capaç , des de tota la seva lucidesa, i tota l’obcecació encegada en la qual ha pogut caure quan s’ha fet seus els dictats de la Bernarda. Amb el permís de la Sardà (magistral, al muntatge de Pasqual ), son davant una Poncia de la qual se’n podrien sentir ben orgullosos tant la Faraona, com el mateix Lorca.
