Porgy and Bess

Òpera | Musical

informació obra


Direcció Musical:
Tim Murray (Dir Musical), Albert Horne*, Marvin Kernelle, (Dir. Cor)
Direcció:
Christine Crouse (Dir. Escena)
Escenografia:
Michael Mitchell
Il·luminació:
Kobus Rossouw
Coreografia:
Sibonakaliso Ndaba
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
22 intèrprets en escena, i Cape Town Opera Chorus
Autoria:
George Gershwin
Companyia:
Cape Town Opera Company
Sinopsi:

Porgy & Bess ens situa en els barris marginals de Charlestown (Carolina del Sud), on les notes de jazz i de blues posen veu a les ànimes dels protagonistes. 

El genial George Gershwin, autor també de Rhapsody in blue i Un americà a París, ens mostra una realitat amagada de la societat nord-americana, on la pobresa i la manca d’escrúpols empenyen els protagonistes cap a la seva destrucció. D’entre tots ells, però, destaca Porgy, l’únic personatge que lluita veritablement pel que estima. Ell farà tot el possible per ajudar la Bess a redimir-se i a allunyar-se de les males companyies. 

La música en aquesta òpera és la banda sonora dels barris afroamericans, dels sentiments de marginalitat i de les segones oportunitats. Les notes de jazz, gospel i blues ens endinsen en les ànimes dels personatges per mostrar-nos la desesperació, la ràbia i, també, l’amor. L’ària Summertime, que ha estat versionada per grans artistes com Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, n’és un clar exemple.

Al juliol arriba al Liceu la producció de la Cape Town Opera Company “que ha generat onades d’admiració”, en la seva primera gira pel Regne Unit (Financial Times). És la segona òpera més representada als Estats Units en la seva història. 

Crítica: Porgy and Bess

14/07/2014

Menos Gershwin, todo lo demás discreción

per Juan Carlos Olivares

Han pasado décadas desde que Porgy & Bess se pudo ver por última vez en el Liceu. La apuesta era especialmente atractiva: el regreso venía respaldado por la sorpresa que podría aportar la puesta en escena de la Cape Town Opera con una dramaturgia que trasladaba el drama de Carolina del Sur a los townships de Sudáfrica. La sorpresa ha sido poca. Aparte de la magnífica partitura de George Gershwin, el espectáculo que ahora recala en Barcelona es de una desoladora discreción. Discretas las voces, discreta la dirección musical de Tim Murray, discreta la producción –la solución escénica de la tormenta es de montaje de fin de curso– y muy deficiente la dirección y movimiento de actores. Así es como a estas alturas del siglo interpretan los cantantes de compañías de provincia. Cuando la escena se centra en la comunidad todavía se salva la parte teatral, pero cuando el libreto entra en honduras dramáticas –como la violación en la isla– se despierta la vergüenza ajena. Tampoco el tema “sudafricano” y su complejo contexto histórico-político acaba por ser muy visible, excepto por la adaptación de las coreografías a la cultura propia. Pero este recurso también resulta a la postre demasiado forzado, introduciendo coreografías sin el menor criterio, sin tener en cuenta que Gershwin quiso componer una gran ópera americana y no un musical de Broadway.