Portland

informació obra


Una nova mirada de l'àlbum de coreografies de La veronal. Ara, després de "Maryland", ballen les emocions que els provoca Portland.

Companyia:
La Veronal Lali Ayguadé
Autor:
Marcos Morau
Direcció:
Marcos Morau
Coreografia:
Marcos Morau, Lali Ayguadé
Intèrprets:
Lali Ayguadé
Dramatúrgia:
Pablo Gispert (El conde de Torrefiel)
Escenografia:
Xescà Salvà
Il·luminació:
Xescà Salvà
Vestuari:
Ludmila Vitsheva
Estrena:
Estrena absoluta
Sinopsi:

Portland és una reflexió sobre el poder de la contemplació. Des de la distància més llunyana fins al primer pla desenfocat. Ens trobem allà al mig, enmig del focus automàtic i del manual, contemplant i sent contemplats. Ens convertim en testimonis de les coses i contemplem impacientment els fets que passen al nostre voltant.
".. un anunci que fingeix ser art és, en el millor dels casos, com algú que et somriu amb calidesa només perquè vol aconseguir alguna cosa de tu."

David Foster Wallace

Una nova mirada de l'àlbum de coreografies de La veronal. Ara, després de Maryland

Crítica: Portland

06/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Xavi Pardo

L'inici d'aquest breu però intens espectacle ens remet directament a l'obra mestra d'Stanley Kubrick 2001: A Space Odyssey. No només per la banda sonora (Així parlà Zaratustra), sinó també per la roca que presideix l'escenari i que evoca el famós monòlit de la pel·lícula. Lali Ayguadé irromp a escena i executa una dansa viva, enèrgica, per moments espasmòdica, al voltant de la roca. Fins i tot s'hi abraça i hi repenja el cap, lluint un somriure Profident. De cop, l'atenció es desvia, i la mirada es concentra en les projeccions que apareixen a l'escenari, un text que reflexiona sobre els creuers de luxe i sobre la tristesa i la decadència que els envolta. Un text on s'aprecia clarament la lucidesa d'El Conde de Torrefiel, que signa la dramatúrgia de l'espectacle. I de nou, cap a la lluna. Aquest cop, Ayguadé apareix en escena amb una bandera dels Estats Units, rígida i desplegada tot i l'absència de vent, la qual cosa ens remet, de nou, a l'espai exterior. La dona sobre la lluna. La bellesa del moviment, la bellesa de la música de Beethoven... que de cop es transforma en horror. L'atmosfera sonora ens situa, de sobte, en ple tiroteig en un institut dels Estats Units. Com sabem que és un institut dels Estats Units? Hem reconegut els diàlegs, extrets de la pel·lícula Elephant de Gus Van Sant, que s'inspira en la massacre de Columbine i recrea una tragèdia semblant en un institut fictici als afores de Portland. D'aquí deu venir el títol de l'espectacle, deduïm. Multitud de referències en l'escassa mitja hora que conforma aquest espectacle de La Veronal concebut per Marcos Morau, estrenat al Festival TNT de Terrassa i que, de moment, veurem passar pel Mercat de les Flors i pel festival Temporada Alta.