Pretty

Teatre

informació obra


Traducció:
Violeta Roca
Ajudantia de direcció:
Jan Vilanova Claudín
Intèrprets:
Joan Carreras, Sara Espígul, Mariona Ribas, Pau Roca
Escenografia:
Paula Bosch
Il·luminació:
Luis Martí
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Txume Viader
Producció:
Sixto Paz, La Villarroel
Text:
Hugo Ball, Tristan Tzara
Sinopsi:

El món de l'Edu entra en caos quan la seva parella (la Meri) s’assabenta que ha fet un comentari, aparentment inofensiu, sobre la seva cara. Però això és només el començament: el millor amic de l'Edu, el Toni, està casat amb la millor amiga de la Meri, la Carla, i quan les coses es compliquen a la vida de la parella, els amics es troben enmig de tot plegat. L’equació emocional es complica exponencialment.

A mesura que les seves relacions s'enfonsen, els quatre amics s’enfronten a la infidelitat, la traïció i l’engany que s’ha apoderat, de sobte, de les seves vides, mentre intenten respondre a la pregunta: com d’important és ser guapa?

Aquest drama còmic de Neil LaBute confronta de manera brutal i estimulant l’actual obsessió de la societat amb l’aparença física.

Crítica: Pretty

17/05/2016

Un diàleg de sords

per Andreu Sotorra

No sempre és tan important el que es diu sinó com es diu. En aquesta obra del dramaturg, director i guionista cinematogràfic Neil LaBute (Detroit, Michigan, 1963) passa més o menys això: s'hi digui el que s'hi digui, el que interessa es com es diu. I per demostrar-ho hi ha el quartet format pels intèrprets de la companyia Sixto Paz que s'agafen a la tirallonga de seqüències marcades pel no-diàleg, o pel diàleg de sords i, com si cadascun dels quatre personatges que representen decidís anar a la seva, converteixen la trama en quatre històries que, si bé s'entrecreuen, també són a la vegada independents, personals, obsessives amb les seves fòbies o els seus complexos. (...)

«Pretty» és una comèdia agra que no pot evitar els somriures dels espectadors, malgrat que aquests siguin conscients que els quatre personatges que tenen davant —estructura de La Villarroel a dues bandes— malden per esmicolar-se a trossos durant vuitanta minuts. I és que Neil LaBute sap dosificar la violència, ja sigui verbal o física, amb una pàtina de presumpte humor potser perquè les desgràcies dels altres sovint fan gràcia als que no els les toca patir en la pròpia pell. (...)