Si l’actuació que ha ofert a la inauguració
del festival Grec la companyia
successora de l’ex Ballet de Frankfurt de William Forsythe s’hagués de resumir
en dues paraules, aquestes serien: virtuosisme i sensualitat. Qualificatius que
destaquen del llenguatge coreogràfic de Jacopo Godani, l’actual director i ex
solista del Ballet de Frankfurt en l’època del prestigiós Forsythe.
Del Godani coreògraf poc en sabíem a excepció
de la petita peça, Monocroma ocult,
que va crear per IT Dansa i que es va presentar a la temporada de dansa de la
Caixa de Terrasa l’any 1999. Els anys transcorreguts han permès que l’artista italià
s’afermés com coreògraf a l’extrem de ser considerat com una de les propostes
més suggerents d’avui en dia.
Godani ha mamat durant anys l’estil Forsythe
però, després de passar-lo per la batedora personal, poc en queda del segell forsythia, excepte la presència de les
sabatilles de punta que en els peus de les ballarines de l’actual companyia
assoleixen un virtuosisme que talla la respiració.
El llenguatge coreogràfic de Jacopo Godani es
basa en una constant convulsió i ondulació dels cossos; d’uns cossos coberts
per unes simples i sensuals transparències que deixen al descobert les perfeccions
físiques i les dificultats tècniques, amb tot el risc que això comporta i que els
joves ballarins superen amb escreix.
La companyia ha presentat un programa mixt en
el qual Godani no signa tan sols la coreografia sinó que també és el
responsable del vestuari, il·luminació i escenografia, elements aquests dos
últims que han estat ajustats a les exigències pròpies d’un espai a l’aire
lliure.
Veient les tres peces, s’observa la
sensibilitat que té el creador italià a l’hora de seleccionar les músiques,
unes composicions que aporten equilibri a unes coreografies que sense l’acompanyament
musical podrien caure en una mecànica fredor.
La interpretació en directe de les
composicions musicals ajuda a pujar el nivell emocional, i més quan són executades per uns excel·lents
intèrprets com són el quartet suís Kubus Quartett que delecten amb la
interpretació del Quartet de corda número
4 de Bartók en l’obra Metamorphers,
o pel notable pianista Ruslan Bezbrozh que acompanya als ballarins en la peça Echoes from a restless soul interpretant Ondine i Le Gibet, dos
poemes musicals de Gaspard de la Nuit de Ravel.
L’obra que tanca la funció, Moto Perpetuo és de traca i
mocador. No tan sols per la descomunal i
fascinant música de Ulrich Müller i Siegfried Rössert, a base d’efectes
electrònics, sinó que també, per la composició coreogràfica. A diferència de
les dues peces anteriors, en aquesta proposta hi ha més espai per la tècnica neoclàssica,
i el fet de fusionar-se amb l’estil ondulant i convulsiu citat, dóna un
resultat explosiu i fascinant.
