Programa mixt Dresden Frankfurt Dance

informació obra



Vestuari:
Jacopo Godani
Escenografia:
Jacopo Godani
Companyia:
Dresden Frankfurt Dance Company
Intèrprets:
Iolanda Filipa Almeida, Felix Berning, Daphne Fernberger, Rob Fordeyn, Gustavo Gomes, Anne Jung, Barbora Kubátová, Maeva Lassere, Zoe Lenzi, Emilie Nguyen, Julian Nicosia, Michael Ostenrath, Claudia Phlip, Carola Sicheri, Joel Small, David Leonidas Thiel, Ulysse Zangs
Composició musical:
Béla Bartók, Maurice Ravel, Ondine, Le Gibet, 48nord
Músics:
Kubus Quartett, Ruslan Bezbrozh
Autoria:
Kaiseki Teatre
Dramatúrgia:
Roger Julià
Sinopsi:

Una companyia establerta entre les ciutats alemanyes de Dresden i Frankfurt s'encarrega d'obrir el festival amb les coreografies del seu director, Jacopo Godani, un artista que controla tots els aspectes dels seus espectacles, des de les coreografies al vestuari, i que fa convergir l'herència de la dansa tradicional amb el pensament contemporani. El seu és un llenguatge coreogràfic nou i vibrant que es basa en el virtuosisme i que, per tant, ofereix constants reptes físics als intèrprets. En aquesta producció, es planteja la idea de la trilogia, tant des del punt de vista coreogràfic com des de la perspectiva musical. La trilogia, formada per tres creacions abstractes, s'inicia amb Metamorphers, una peça basada en el Quartet de corda número 4 de Béla Bártok, una de les grans obres de cambra del segle XX, que, interpretada en directe per la formació suïssa Kubus Quartett, fon la partitura amb la coreografia de Godani. A Echoes from a restless soul, Godani aborda dos dels fragments del tríptic de Maurice Ravel Gaspard de la Nuit. La coreografia de Godani recorre els paisatges sonors d’Ondine i Le Gibet, interpretats en directe per Ruslan Bezbrozh, un intèrpret de primera línia en el panorama internacional que és també pianista de la Dresden Frankfurt Dance Company. Finalment, tancarà la funció Moto Perpetu, una peça de gran fisicalitat i precisió matemàtica que parteix d'una matriu neoclàssica per evolucionar cap a formes contemporànies al so dels ritmes electrònics de la formació 48nord (Ulrich Müller i Siegfried Rössert).

Autor de coreografies per a companyies del prestigi de la Nederlands Dans Theater, el Royal Ballet Covent Garden o la Companyia Nacional de Dansa, Jacopo Godani té una especial relació amb la companyia IT Dansa, que ha contribuït especialment a donar a conèixer les seves creacions entre el públic barceloní.


Crítica: Programa mixt Dresden Frankfurt Dance

02/07/2017

Foc, aire, terra: Vida

per Jordi Bordes

Jacopo Godani ha imprès un tomb radical a la Dresden Frankfurt Dance Company. D'una companyia de ballet neoclàssic (amb la referència de William Forsythe) l'ha transformat a una dansa conceptual, contemorània, carregada de torsions, de desequilibris que no parteixen d'un tema clàssic si no que inciten a l'espectador a crear el seu propi universa a partri de la combinació de les peces. Al Grec, ha servit per a inaugurar el festival amb un noitable aplaudiment del públic. Les obres tenen alguns vincles estilístics en el moviment però, van creixent per capes.  Metamorphers evoca, per moments el foc que podrien invocar l'any passat Les bruixes de Salem que van inaugurar l'edició passada. Amb unes mans que semblaven crepitar alliberant-se d'uns maillots de transparències. el quartet de corda executa una peça mítica de Bartók. Però no hi ha cap connexió amb els ballarins. Només, en tot cas, les pauses, que permetia acompassar partitura i coreografia (tot i que, el treball virtuós, dels ballarins, no perdia gens el compàs, el ritme). Echoes from a restless soul arrenca amb uns pesonatges submarins, com si fossin sirenes que gaudeixen de la llibertat i l'eternitat. Fins que un fet  misteriós les porten a la terra (aquest cop la pausa entre pianista i intèrprets és buscada en les mirades i contrasta perquè desapareix la il·luminació de fons marí per tronar a una llum sempre zenital, molt més terrenal). És com un exili forçat, tot i que somiïn en ser nimfes, follets despreocupats del bosc d'El somni d'una nit d'estiu, es percep com l'encanteri es desfà i acaben sent precioses marionetes que van perdent els fils, i tot el seu encant. La vellesa terrenal ofega la màgia marina. 

Finalment, Moto perpetuo és l'obra més ambiciosa, pel que fa a ballarins a escena (fins a 16!) i per la composició musical, carregada de cops musicals que fan endiabladament enfiladissa la coreografia. Els ballarins són, en aquesta ocasió, una cèl·lula que es desplaça, que es transforma, que evoluciona. Tornen les transparències del vestuari i la música electrònica peuasada permet l'entrada dels duets més emotius, sensibles, mentre que els passatges vertiginosos s'acostumen a interpretar en conjunt, amb un desordre mil·limetrat. Aquest és el seu encant. El preciosisme dels cossos insinuants corbes contínuament, trencant ambv el codi de la verticalitat i l'horitzontaluitat més acadèmica, no aconsegueix traslladar cap idea concreta, només esquitxos impressionistes, que fan l'espectador actiu però no li aporten cap novetat dramatúrgica. La d'enguany, ha estat una inauguració vistosa però sense ambició en reforçar cap idea. Només el conte que es vulgui formular l'espectador. I així, tot pot acabar sent molt pla, perillosament reiteratiu (si no en les passes, sí en les formes). Sense profunditat aquesta vistositat, pot desfer-se com l'escuma amb un cop de vent.