Qoroq

Circ

informació obra


Companyia:
Kolektiv Lapso Cirk
Sinopsi:

Espectacle de circ i equilibris plantejat com una continuació i una evolució del seu treball anterior Ovvio. Una escenografia construïda amb unes bigues de fusta i música en escena. Un joc entre dos personatges que, a base de complicitat, confiança i treball en equip, arriben molt lluny i generen equilibris inimaginables. Peça que aprofundeix en la creació d’un univers a través de la construcció/destrucció dels materials i els recursos disponibles. L’equilibri més important és aquell que no veiem.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Qoroq

12/09/2024

Fills merescus de Johann le Guillerm

per Jordi Bordes

El kolektiv Lapso Cirk ja va meravellar amb els seus equilibris amb fusta a la Fira Trapezi del 2019 (Ovvio). Ara ho tornen a fer dins del poliesportiu municipal. Mantenen el seu repte de fer equilibris amb fustes, prenent-se el seu temps. Ben bé com el treball de Johann Le Guillerm que posa a prova les seves construccions pujant-se'n a sobre i donant-los-hi vida, com qui activa un autòmat rudimentari del Renaixement (Secret, Terces...).

Ara, el duet, juga amb una estructura ben recolzada a terra que construeix una mena d'espiral per on pujar-hi, sempre amb el risc de caure amatent. Aquest és el seu quid dramatúrgic: l'amenaça de la caiguda. En aquest joc (aquest cop acompanyat pel violoncel de Sasha Agranov, un músicc habitual en peces de circ calmat, intimista, insòlit amb col·laboracions com Kristall bohème, The tzpar) hi ha la recerca, la sorpresa (uns trucs que no es poden revelar) i la catarsi.

L'art és la capacitat d'aconseguir un objectiu inútil. Però que en la construcció d'aquesta metàfora es revelen grans veritats sobre l'obsessió humana, sobre la necessitat de superar-se, de trobar solucions imaginatives al que, aparentment, és impossible. Els de Lapso Cirk ho tenen tot molt mesurat; encara que, aparentment, pugui semblar que sigui indiferent triar un llistó o un altre. Així i tot, la caiguda continua sent possible. I, un cop construït el castell de cartes, decideixen arribar fins allà on l'estructura i la seguretat personal ho permetin. En aquest abisme, és difícil que no absorbeixin l'atenció del públic. Que no el facin partícip de l'èxit (o del seu intent). Des dels materials nobles (una estructura de ferro, unes gomes i els llistons de fusta) es pot fer equilibri, es pot destil·lar poesia escènica.