Quartett

informació obra



Companyia:
Luca Francesconi, Peeping Tom
Ajudantia de direcció:
Patrizia Frini
Escenografia:
Alfons Flores
Vestuari:
Lluc Castells
Il·luminació:
Marco Filibeck
So:
Serge Lemouton
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Teatro alla Scala (Milà), Peeping Tom
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica Gran Teatre Liceu
Intèrprets:
Robin Adams, Allison Cook
Sinopsi:

París, França. Dos examants es troben atrapats en un joc de seducciò on l'única sortida és la mort. La marquesa de Merteuil proposa una juguesca al vescomte de Valmont per seduir a Cécile, la seva neboda verge; però ell prefereix el repte de captivar a Madame de Tourvel, una esposa fidel.

Una revisiò de Les amistats perilloses de Heiner Müller. Luca Francesconi compon una obra que reflexiona sobre la decadència de certes classes socials. El muntatge d’Àlex Ollé (La Fura dels Baus) se situa en una caixa suspesa a l’escenari que representa l’aïllament emocional dels personatges.

L’orquestra del Liceu es combina amb la música preenregistrada i tractada electrònicament d’una altra orquestra que emet el so per damunt dels caps de l’audiència. Una experiència immersiva i irrepetible.

Crítica: Quartett

02/03/2017

Deixeu-vos pervertir per Valmont i Merteuil, i entreu a la caixa penjada a l'aire on té lloc aquest memorable espectacle!

per Ramon Oliver

Una caixa suspesa en el buit. Un artefacte que els seus mateixos creadors defineixen com una mena de presó existencial , i comparen alhora amb aquestes urnes de vidre que els hi permeten als entomòlegs estudiar els usos i costums dels insectes en condicions científiques. Aquest, és el nucli central de l’extraordinari espai escènic dissenyat per Alfons Flores en el qual el “furero” Àlex Ollé  ubica  la letal darrera trobada entre el Vescomte de  Valmont i la Marquesa de Merteuil. Ells són precisament  els cèlebres “insectes” que abans de presentar-se en  forma de “Quartett”, s’havien enviat la col·lecció de cartes integrades a “Les relacions perilloses “, aquell extraordinari llibre epistolar que ha donat lloc a un grapat de memorables pel·lícules i adaptacions teatrals. Després va venir Heiner Müller, va disseccionar a Valmont i a Merteuil com mai abans ho havia fet ningú, i ens va demostrar que aquests dos insectes , per tal de devorar-se l’un a l’altre, estaven  disposats a metamorfosar-se per moments en dues de les grans víctimes de la seva depredadora fam de seducció. I ara, la caixa suspesa en el buit en la qual Valmont i Merteuil mantenen el seu duel – més farcit de metafísica existencial i angoixa davant el pas del temps , la decrepitud del cossos i l’ombra de la mort , que de veritable intensitat eròtica- s’omple de poderosa atonalitat musical, per culpa d’una notable partitura de Luca Francesconi farcida de sons pregravats, i dotada d’una evident força escènica: aquesta música, com aquest espai, s’acoblen perfectament a les paraules que Müller els hi fa pronunciar als seus dos personatges desdoblats en quatre, i als estats anímics que els fa recórrer.

La caixa, està sostinguda per sis-cents cables que de vegades esdevenen miraculosament invisibles, i de vegades es mostren ostentosament visibles. I aquesta dualitat, a més a més de resultar visualment espectacular, diu també molt sobre el que està passant dins de la caixa. Sobre la fantasia de llibertat amb la qual juga la parelleta, decidint quin serà el seu proper objecte de seducció. Com si es tractés d’una decisió plenament lliure. Com si no es tractés d’un camí marcat ja pels fils visiblement invisibles que els encadenen al rol que han assumit, i que els hi impedeixen tractar d’assumir-ne cap altre. Les cartes contingudes a “Les relacions perilloses”, mostren sovint a Valmont i a Merteuil com si fossin dos directors d’escena que dissenyen pas a pas el moviments que seguiran  les seves maniobres de seducció,  com qui dissenya el moviment que han de seguir els actors a l’escenari; amb la diferencia, esclar , que en el seu  cas els actors, no saben que ho són.  A “Quartett”, Müller arriba una mica més lluny ( o , senzillament, fa més visible aquest mecanisme) , convertint als mateixos  Valmont i Merteuil en els  actors que interpreten el llibret que ells mateixos estan escrivint. I al muntatge d’Ollé, la teatralitat queda encara més remarcada per aquesta caixa que en té també molt de caixa escènica ficada dins d’una altra caixa escènica . Quan el llums s’encenen al final de la representació, resten a la vista els murs i la tramoia de l’escenari del Liceu. Però alhora, resta també suspès a l’aire l’ocultació del truc: no tot el que acabem de veure, es pot explicar amb el que veiem ara. Darrera la mascarada , hi ha una veritat visible. Però també en hi ha una altra que no veurem mai. Aquest personatges que semblen lliures, són alhora titelles i titellaires.

I les portentoses imatges videogràfiques dissenyades per Franc Aleu, compleixen una missió similar. Aquí, no hi ha lloc per l’efectisme accessori. Aquí cada imatge complementa el que s’està dient i cantant dins la caixa , i alhora , li obra la porta a allò que els personatges no poden dir ni cantar, perquè està situat més enllà de la seva percepció i el seu control . No és estrany que , quan la caixa resta a les fosques entre escena i escena , i Robin Adams i Allison Cook ( esplèndids cantants i fantàstics actors) es preparen per a un nou acte de la representació, aquest rectangle fosc penjat a l’aire i envoltat per un diluvi d’imatges que de vegades agafen una dimensió gairebé còsmica, em fessin pensar en el mític monòlit  de “2001: una odissea a l’espai”; també Valmont i Merteuil , creient que ho controlen tot, s’estan enfrontant a la gran incògnita. A  la realitat abismal d’allò que escapa a tota mena de control. D’allò que té a veure amb forats interiors que no es poden omplir, amb perversions que amaguen pors internes que mai no es  podran racionalitzar , amb un sentiment intern de solitud tan arrelat que cap miratge seductor el podrà esborrar.