Una caixa suspesa en el buit. Un artefacte que
els seus mateixos creadors defineixen com una mena de presó existencial , i
comparen alhora amb aquestes urnes de vidre que els hi permeten als entomòlegs
estudiar els usos i costums dels insectes en condicions científiques. Aquest,
és el nucli central de l’extraordinari espai escènic dissenyat per Alfons
Flores en el qual el “furero” Àlex Ollé
ubica la letal darrera trobada
entre el Vescomte de Valmont i la
Marquesa de Merteuil. Ells són precisament
els cèlebres “insectes” que abans de presentar-se en forma de “Quartett”, s’havien enviat la
col·lecció de cartes integrades a “Les relacions perilloses “, aquell
extraordinari llibre epistolar que ha donat lloc a un grapat de memorables
pel·lícules i adaptacions teatrals. Després va venir Heiner Müller, va
disseccionar a Valmont i a Merteuil com mai abans ho havia fet ningú, i ens va
demostrar que aquests dos insectes , per tal de devorar-se l’un a l’altre,
estaven disposats a metamorfosar-se per
moments en dues de les grans víctimes de la seva depredadora fam de seducció. I
ara, la caixa suspesa en el buit en la qual Valmont i Merteuil mantenen el seu
duel – més farcit de metafísica existencial i angoixa davant el pas del temps ,
la decrepitud del cossos i l’ombra de la mort , que de veritable intensitat
eròtica- s’omple de poderosa atonalitat musical, per culpa d’una notable
partitura de Luca Francesconi farcida de sons pregravats, i dotada d’una
evident força escènica: aquesta música, com aquest espai, s’acoblen
perfectament a les paraules que Müller els hi fa pronunciar als seus dos
personatges desdoblats en quatre, i als estats anímics que els fa recórrer.
La caixa, està
sostinguda per sis-cents cables que de vegades esdevenen miraculosament
invisibles, i de vegades es mostren ostentosament visibles. I aquesta dualitat,
a més a més de resultar visualment espectacular, diu també molt sobre el que
està passant dins de la caixa. Sobre la fantasia de llibertat amb la qual juga
la parelleta, decidint quin serà el seu proper objecte de seducció. Com si es
tractés d’una decisió plenament lliure. Com si no es tractés d’un camí marcat
ja pels fils visiblement invisibles que els encadenen al rol que han assumit, i
que els hi impedeixen tractar d’assumir-ne cap altre. Les cartes contingudes a
“Les relacions perilloses”, mostren sovint a Valmont i a Merteuil com si fossin
dos directors d’escena que dissenyen pas a pas el moviments que seguiran les seves maniobres de seducció, com qui dissenya el moviment que han de seguir
els actors a l’escenari; amb la diferencia, esclar , que en el seu cas els actors, no saben que ho són. A “Quartett”, Müller arriba una mica més
lluny ( o , senzillament, fa més visible aquest mecanisme) , convertint als
mateixos Valmont i Merteuil en els actors que interpreten el llibret que ells
mateixos estan escrivint. I al muntatge d’Ollé, la teatralitat queda encara més
remarcada per aquesta caixa que en té també molt de caixa escènica ficada dins
d’una altra caixa escènica . Quan el llums s’encenen al final de la
representació, resten a la vista els murs i la tramoia de l’escenari del Liceu.
Però alhora, resta també suspès a l’aire l’ocultació del truc: no tot el que
acabem de veure, es pot explicar amb el que veiem ara. Darrera la mascarada , hi
ha una veritat visible. Però també en hi ha una altra que no veurem mai. Aquest
personatges que semblen lliures, són alhora titelles i titellaires.
I les portentoses
imatges videogràfiques dissenyades per Franc Aleu, compleixen una missió
similar. Aquí, no hi ha lloc per l’efectisme accessori. Aquí cada imatge
complementa el que s’està dient i cantant dins la caixa , i alhora , li obra la
porta a allò que els personatges no poden dir ni cantar, perquè està situat més
enllà de la seva percepció i el seu control . No és estrany que , quan la caixa
resta a les fosques entre escena i escena , i Robin Adams i Allison Cook (
esplèndids cantants i fantàstics actors) es preparen per a un nou acte de la
representació, aquest rectangle fosc penjat a l’aire i envoltat per un diluvi
d’imatges que de vegades agafen una dimensió gairebé còsmica, em fessin pensar
en el mític monòlit de “2001: una odissea a l’espai”; també Valmont i Merteuil
, creient que ho controlen tot, s’estan enfrontant a la gran incògnita. A la realitat abismal d’allò que escapa a tota
mena de control. D’allò que té a veure amb forats interiors que no es poden
omplir, amb perversions que amaguen pors internes que mai no es podran racionalitzar , amb un sentiment
intern de solitud tan arrelat que cap miratge seductor el podrà esborrar.
