Una experiència sensorial i sonora impactant. L’estrena al Liceu de ‘Quartett’, òpera de Luca Francesconi basada en la versió teatral de Heiner Müller de 'Les amistats perilloses' de Choderlos de Laclos, va sacsejar dimecres a la nit el Gran Teatre. En aquest nou èxit de l’òpera contemporània, després del memorable 'Written on skin' de Walter Benjamin, hi va tenir molt a veure la màgia visual de l’hipnòtic muntatge d’Àlex Ollé, de La Fura, recolzant-se amb gran sentit escènic en un text violent, sexual i blasfem i en una música creada al servei del clímax de la perversa trama de seducció.
Els reiterats aplaudiments del final de la funció deixaven clar que el públic transversal que havia assistit a la première, amb molts joves a la sala, aprovava la proposta. I això, malgrat alguna clariana en les localitats, convida a insistir en aquesta classe d’ofertes també com a manera de guanyar nous espectadors. «Això no és Puccini, però m’ha interessat com a concepte global d’espectacle», assenyalava un liceista dels que no es perd cap esdeveniment.
Aquesta valoració contrasta amb la dels que abans de la funció mostraven les seves reserves. De l’«a veure que passarà» al resignat «està bé que el Liceu programi de tant en tant muntatges d’aquesta classe» es van sentir opinions de tots colors. Aviat es va demostrar que 'Quartett' seduiria per la bona factura de la producció, i fins i tot els més escèptics van acabar admetent que a poc a poc s’havien anat familiaritzant amb les atmosferes d’una partitura atonal amb incursions d’electrònica.
El muntatge aconsegueix posar l’accent en la misèria moral d’uns personatges que viuen tancats en la dinàmica del seu destructiu buit existencial, representatiu dels comportaments de la decadent classe alta. La caixa escènica flotant dissenyada per Alfons Flores, inspirada en un búnquer i sostinguda per 600 cables, és el marc idoni per desenvolupar aquesta potent metàfora. En un espai tan claustrofòbic se situa la presó emocional dels libidinosos protagonistes, els examants marquesa de Merteuil i vescomte de Valmont, que s’acaben desdoblant: la primera, en Valmont i en la virginal Cécile de Volanges, i el segon, en la seva seduïda madame Tourvel, en un fascinant joc de miralls.
En aquest interior es desferma el seu comportament caníbal, expressat sobretot en les fuetades dels seus diàlegs, més que en les escenes de sexe explícites. Allà se senten fora de perill del món exterior, encara que s’acabaran autodestruint fins a arribar a la mort. La mil·limètrica combinació amb els vídeos de Franc Aleu a l’exterior de la caixa, mostrant els somnis i els malsons dels protagonistes i les imatges de vida quotidiana i naturalesa, només recolzades per la música, completen una posada en escena d’espectacular minimalisme i dotada d’una il·luminació màgica.
El baríton Robin Adams i la soprano Allison Cook es multipliquen en un brillant treball dramàtic i vocal, amb girs que arriben fins al falset. La reduïda orquestra de la casa es va fusionar amb els sons pregravats i tractats per l’IRCAM de París en un complex diàleg molt ben resolt per la direcció de Peter Rundel. Molt interessant.
