Si es fa una cerca a internet del nom d’Andrés Villarrosa, poques traces es poden trobar de la fugaç i rutilant carrera del cantant de varietés. Bé, de fet, no se’n troba cap. Enlloc es recorda el seu lema, “el cantante melódico del trémolo metódico”. Enlloc es troba documentat el seu pas pels envelats més tronats del país. Ni tampoc ha quedat registrada la fita que va ser el zenit de la seva carrera: els quinze gloriosos dies en què es va mimetitzar amb la pintoresca fauna de la Bodega Bohemia.
Així de fugaç va ser l’estrella. Però això no treu que, per als pocs que la van veure passar, la seva estela fos rutilant. Alguns diran que la seva figura va passar sense pena ni glòria perquè la Barcelona d’aparador dels 90 no era el millor escenari per a la nostàlgia. D’altres pensaran que ni en les circumstàncies més favorables el seu art hauria pogut triomfar. Però, sigui com sigui, Andrés Villarrosa encara viu entre nosaltres i es resisteix a l’oblit.
Ara que han passat més de vint anys, Andrés Villarrosa ha acabat anònimament confinat entre les quatre parets blanques d’una cambra moblada anodinament per Ikea. Però abans de desaparèixer, esborrat definitivament de la memòria, Andrés Villarrosa vol fer el seu cant de cigne particular. Ha tret el perruquí del calaix i les jaquetes llampants de l’armari, perquè tornin a veure la llum del dia. I també ha desempolsat les cintes de cassette dels instrumentals de playback que el van acompanyar a les seves actuacions aparentment més memorables. D’aquesta manera, el respectable podrà tornar a sentir les cançons emblema que mai no el van fer famós, títols oblidables com Hermano, La canción del guau guau, Vaya chófer o Mambo Caracoles, que avui en la veu cada cop més tremolosa de l’artista per fi es tornaran… inoblidables.
Andrés Villarrosa, apenas conocido como el cantante melódico del trémolo metódico, ya tenía una edad avanzada cuando actuó en la mítica Bodega Bohemia, con su evidente bisoñé, su poblado bigote y su vestuario absolutamente delirante y “demodé”. En este local situado en la calle breve de Lancaster, afluente del carrer Nou de la Rambla (antes Conde del asalto), en pleno barrio Chino, ahora Raval, se leía el lema “dónde el artista renace”. Allí actuaban artistas de edad muy avanzada, algunos venidos a menos, otros que ni tan solo fueron nunca. Sonaban, más o menos afinados, cuplés, tangos y boleros y un público variopinto iba en gran parte a reírse de ellos. Otros, los menos, los miraban con respeto y cariño. Este es el caso de Oriol Genís que llegó a actuar allí en los últimos años de la Bodega Bohemia (abierta en 1940-cerrada en 1998), como un actor-cantante joven que les rendía homenaje, maquillado y transformado en Andrés Villarrosa.
Han pasado muchos años hasta que el director y dramaturgo Marc Rosich animó a Oriol Genís, a que retomara el personaje dándole un cuerpo dramático y teatral. Hace año y medio Andrés Villarrosa reapareció en el Círcol Maldà y tras unos cuantos “bolos”, recala brevemente en el Teatre Tantarantana. No se lo pierdan, en especial los espectadores que recuerdan la Bodega Bohemia y los que están interesados en conocerla.
Genís y Rosich nos conducen por el túnel del tiempo hacia aquella época, hacia aquellos personajes fielmente encarnados en Villarrosa. Una Barcelona tiernamente bohemia y “canalla”, que ya desapareció. No les extrañe que Andrés Villarrosa se haga de rogar, a su edad caprichoso e indisciplinado se las da de divo, nunca fue pero se cree que es. Oriol Genís interpreta a su sufrido manager, Marc Rosich es el dramaturgo incomprendido (o es a Andres Villarosa a quien Rosich no comprende?) y al final y de la forma más inesperada Andrés Villarrosa siempre aparece y créanme que vale la pena. Hasta su aparición Oriol Genís, el manager, se ve obligado a mantener un monólogo, un pelín largo. Pero Villarrosa suple toda incomoda espera con su talante y con sus cambios de vestuario y con canciones tan hilarantes como Canción del Guau y Mambo Caracoles o ese pasodoble tan sentido de Cuando vuelvas de la guerra (con sorpresón melodramático incluido), la versión del tango Aquel tapado de armiño o sus My Way particulares (Morir en escena y Qué fue de Andrés Villarrosa, que invita a corear). Todas estas canciones están en el CD con el nombre del cantante que puede adquirirse al final de la función y en la taquilla del teatro, al precio de 10 euros.
Un actor-cantant emprenedor i polifacètic
Oriol Genís (Badalona, 1950), és un dels actors veterans més polifacètic del panorama teatral barceloní. Recentment el varem poder gaudir al TNC, interpretant al president del jurat a Els Jocs Florals de Can Prosa. El 2014 va ser reconegut amb el premi de la crítica barcelonesa al millor actor secundari per la seva interpretació de don Martín en Doña Rosita la soltera (TNC). Alterna el teatre, amb treballs per la televisió i el cinema. Des dels seus inicis en diverses companyies badalonines i el seu pas per la Companyia La Trepa, s´ha anat formant como a cantant (te tessitura de tenor i ha cantat òpera) i actor, i ha estat un constant promotor teatral cultivant diversos àmbits (teatre de text, cabaret, musical, drama, comèdia..)i ha estat el fundador de diverses companyies, entre elles el Teatre de l´Angel, dedicada a espectacles de petit format, amb la que va estrenar el memorable Soldadito valiente i amb la que va donar vida a l´extraordinari Andrés Villarrosa. https://es-es.facebook.com/oriol.genisvila
Un autor-dramaturg-director curiòs i també polifacètic
Marc Rosich (Barcelona, 1973), és un dels directors, dramaturgs, escriptors i traductors més prolífics. Es llicenciat en periodisme i traducció i interpretació. Col.laborador habitual de Calixto Bieito i co-fundador de la Companyia Teatre Obligatori. Ha estrenat i dirigit entre d´altres llocs al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Entre els seus textos originals i que tenen relació directe amb l´espectacle que ens ocupa, estan: De Manolo a Escobar i Copi i Ocaña al purgatori.
Text : ferranbaile@gmail.com