La imatge pot a la música, el pinzell a la paraula. El treball que fa en directe Paula Bonet traçant rostres amb una facilitat insultant és magnètic, quasi hipnòtic. En realitat, ella espera que arrenqui el vers de Ramon Rodríguez (The New Raemon) per a accionar el pinzell i abocar-li , ara aigua, ara, pintura; ara traç ara esquitxades. La poesia carregada d'imatges d'una certa nostàlgia, combina molt bé amb aquests esbossos a l'aire de Bonet. I si la cançó té un punt final (encara que la tonada ressoni vaguement en l'inconscient de l'espectador) la pintura també neix per a desaparèixer- és art efímer. Un treball que pot recordar al treball de sorra de Borjaytuquepintas, tot i que construeix un món molt més figuratiu, que evoluciona amb uns dits màgics (Jojo, Somnis de sorra). També Miquel Barceló amb Josef Nadj van idear una peça monumental, pensada per a Avinyó, que després durien arreu del mon (Paso doble, Teatre Lliure, 2009). La pintura de Bonet radica en la intimitat tribal de Joan Baixas (Daurrodó, Brindis per a Zoè).
L'espai és íntim, amb petites llums que donen volum a una acció que podria ser molt plana. en prou fines hi ha més moviment que el treball de Bonet sota de la webcam que retransmet el seu treball. és una peça petita, íntima, que recórrer al cutter per a fragmentar la peça i desordenar-la. O per inserir-hi inquietants animals (serps, rates, ocells) que agonitzen dins de la pintura, en contínua expansió, sempre ratllant i tacant fins a l'extrem. Aquesta radicalitat queda inserida en la làmina, però no violenta l'espectador. A diferència d'Insectotròpics (que també utilitzar la plàstica per a completar els seus quadres i que els projecta a través de la càmera (The legend of burning man, La caputxeta galàctica, Compra'm) que els seus elements també tendeixen a la destrucció però després d'haver passejat entre el públic que s'hi amuntega. I amb uns colors molt més forts, primaris.
The New Raemon canta en un racó, es deixa endur pel record i li dóna un alè amb l'acord de guitarra o, puntualment, a cappella. El seu treball, uniforme, casa molt bé amb la foscor teatral món. Ja al 2014 va il·lustrar La pols, de Llàtzer Garcia. Per cert, un dramaturg i director que també dibuixa i que, sovint, deixa veure les seves creacions que cedeix a algun dels seus personatges. Com si fos un concert de petit format (unplugged) no s'ha d'esperar cap evolució a l'escena. En tot cas, gaudir de l'univers que plasmen amb música i amb imatge els dos intèrprets. I pensar, amb el privilegi que deu ser veure'ls compartir menjador de casa amb els amics. Perquè, tot i que La Villarroel era plena a vessar dilluns, la sensació era que, en qualsevol moment, es podria allargar el braç fins a una taula del cafè i menjar-se unes olives. Com a casa. Tot i que fosc, fràgil i proper.
