Si el guió d'aquest espectacle autoria de l'actor i director Pep Tosar (Artà, Llevant, Illes, 1961) fos una novel·la, un no dubtaria a dir que en el seu interior hi ha molt de ressò autobiogràfic, en el sentit de les referències literàries o d'experiència personal i professional. Però com que es tracta d'una dramatúrgia teatral, la tradició autobiogràfica no és tan habitual.
Malgrat això, a «Qui bones obres farà» hi ressonen moltes de les referències que han acompanyat Pep Tosar al llarg de la seva trajectòria teatral, com per exemple les del mallorquí santanyinenc Blai Bonet, o el relat d'«El mestre i Margarida», de l'autor Mikhaïl Bulgàkov, i també picades d'ullet lingüístiques com la d'optar sense complexos per "dispar" en comptes de l'estàndard "tret" —per cert, se'n sent més d'un a l'obra!— usant una forma pròpia de les Illes, o encara extreure el títol de l'espectacle d'una dita popular en relació a Sant Antoni dels ases, que diu: "El disset és Sant Antoni i el vint és Sant Sebastià; qui bones obres farà no tindrà por del dimoni."
I al costat d'aquests referències locals, Pep Tosar teixeix una obra des de les golfes de casa que s'empelta de seguida d'aires universals amb Anton Txèkhov de protagonista —interpretat pel mateix Pep Tosar i també representat per un suggerent ninot gegant— i Tadeusz Kantor a l'ombra com a subtil homenatjat al seu estil teatral, amb els titelles o ninots que aquí ha elaborat l'artista banyolí Mim Juncà i que creen un espai escenogràfic en dos plans: el txekhovià, el davanter, que representa l'ambientació dels personatges contemporaris de l'espectacle i el del teatre dins el teatre, a la part posterior, amb les grades d'una sala d'assaig i els ninots de Juncà ocupant algunes de les localitats, en una al·legoria, em sembla, al «Teatre de la mort» de Tadeusz Kantor.
(...)
Paradoxalment, és el mateix Pep Tosar (Anton Txèkhov) qui té en aquesta obra un paper més discret, comparat amb altres interpretacions anteriors seves, esclar. A banda de la bona direcció, es reserva el paper de mestre de cerimònies i ho aboca tot en un parell d'escenes que amaguen una perla en brut que brilla per si sola, la del personatge de l'actriu Imma Colomer (Catarina), en un paper de la mestressa de la casa, formada teatralment a Polònia, encarregada del vestuari de tots, afectada ara per una progressiva demència senil —que li permet parlar fins i tot amb Txèkhov en català ni que faci 112 anys que és mort!—, i que la veterana actriu destil·la amb tota la tendresa que demana el paper i aquell punt just d'humor que endolceix la malaltia, allunyada del present, cada vegada més a prop del passat, fins i tot amb la interpretació d'una cançó polonesa que els altres ja han oblidat.
L'espectacle encara té una altra sorpresa inesperada que demostra que el rigor també necessita a vegades respirar frescor amb una mica de banalitat: una festa privada de tancament de la sala en fallida amanida amb una sucosa interpretació de la popular «Cachito mío» a càrrec del reporter solista Julià (Pere Eugeni Font) com si, per uns instants, sant Anton Txèkhov se'ls hagués anat a tots al cel.
