Pep Tosar torna a
Txèkhov, sense necessitat tampoc ara
de muntar exactament
una obra de Txèkhov. Fa uns pocs anys, Tosar ens va oferir al Cìrcol
Maldà una admirable variació lliure (molt lliure) del “Ivanov” txekhovià
entreteixida amb una colpidora història d’amor i de teatre , plena com acostuma a passar sempre amb tot el
que toca ell de reflexions sobre la mediocritat creixent de la nostra vida
artística, i titulada precisament “Molts records per Ivanov”. I a qualsevol que
veies llavors aquell tan notable espectacle, li costarà ben poc establir
paral·lelismes amb aquest altre amb què
Tosar ha pogut finalment traspassar les portes del TNC, i estrenar en el marc
d’una institució amb la qual , no sempre ha mantingut una relació massa
amigable.
Llavors, el referent bàsic era evidentment aquella peça juvenil de
Txèkhov sobre un escriptor en crisi que ha deixat de creure en tot i en ell
mateix. Ara, el referent bàsic és aquell “L’hort dels cirerers” que parla d’un
món que s’acaba i que és a punt de desallotjar el seu decorat vital ( a l’obra original, la vella mansió familiar i
el cobejat hort que l’envolta; a l’espectacle de Tosar, la sala teatral al
voltant de la qual s’han mogut d’una o altra manera tots els personatges del
text ) en busca d’horitzons no necessàriament millors. Ara, com llavors, el Txèkhov de
“La gavina” s’escola també sovint a l’escenari, fent de mirall en el
qual resulta fàcil reconèixer actituds i emocions que corresponen als nous
personatges creats per Tosar. Ara, com llavors, ens trobem davant un antic triangle amorós barrejat amb una intensa
història d’amistat que segueix marcant el destí dels seus protagonistes . I
ara, com llavors, es fa palesa la fidelitat amb què Tosar segueix volent ficar
el dit a la nafra d’una cultura malalta que es deixa caure per la perillosa
pendent del camí fàcil i afalagador, entre la indeferència general
d’institucions i “patums” més atentes a la lluentor exterior que al rigor
interior.
Tosar pot semblar en aquest sentit una mena d’integrista reincident (
d’altra banda, ja va bé que algú ho sigui una mica ) , pel que fa al tema de la
nostra cultura en hores baixes . I ,
evidentment, pel que fa al seu concepte sobre el que ha de ser el teatre; un
concepte que aquí ens arriba reforçat per paraules de mestres com ara Lupa, i
revestit en forma d’homenatge al gran Tzadeus Kantor; fins i tot hi ha un
personatge invisible però omnipresent de l’obra que porta el nom del magistral
creador de “La classe morta”. Però entre les
titelles kantorianes i el fantasma
d’un Txèkhov que –ara ho sabem- parla perfectament català amb accent mallorquí
i no s’ha volgut perdre tampoc la festa, Tosar ens introdueix una sèrie de
personatges que funcionen una mica com a metàfora, però que alhora reclamen la
seva condició d’éssers dotats amb vida pròpia. I entre les parets d’aquest
teatre fictici a punt de tancar portes que evoca tan clarament la imatge i la
trajectòria d’altres teatres reals que probablement us vindran al cap veient
l’obra, i entre les picades d’ullet que Tosar li adreça al seu propi passat, us
hi trobareu també tres hores de brillant representació. I un grapat d’éssers carregats d’històries
personals que ens van enxampant poc a poc en la seva xarxa de frustracions.
Sense deixar per això de banda aquells moments en els quals el drama busca una
sortida a través l’humor : impagable en aquest sentit, la presència d’una Imma
Colomer ficada sota la pell d’un dona senil a qui la memòria se li escapa per
la boca ; un regal de personatge! Ni tampoc, aquells altres moments en els
quals tot deriva cap a la festa de comiat al son de “Cachito, cachito”, abans
de precipitar-se cap a un final potser una mica desajustat ( la referència a
“La dama de Shangai” no acaba de funcionar , potser perquè caldria reforçar-la
visualment ) però no exempt tampoc d’aquell rampell tragicòmic que Txèkhov
sabia ficar-li als absurds de la vida.
