Un crític toc d’atenció, en forma de rèquiem, sobre el declivi del teatre de la paraula i l’emoció poètica. Pep Tosar ha anat més enllà del seu irònic pensament sobre l’art escènic a Qui bones obres farà , una obra que brilla a la Sala Petita del TNC. El text del controvertit creador mallorquí està basat en L’hort dels cirerers , d’Anton Txékhov. Són gairebé tres hores al servei de la reivindicació de l’art autèntic davant una cultura oficial que admet (i que prioritza) la banalitat d’una oferta destinada al fulgurant èxit comercial. El muntatge també llança una encertada mirada cap a les conseqüències que per a les relacions dels personatges té aquesta situació, circumstància a la qual ajuden les oportu nes incursions en altres obres de Txékhov, com La gavina i Les tres germanes .
Un teatre, inspirat en A Barraca de Lisboa, es veu obligat a tancar les portes. La companyia no pot pagar els lloguers i el desnonament és irreversible. El grup, amb 35 anys de trajectòria, decideix acomiadar-se del públic amb la representació de La gavina , obra amb la qual va ser inaugurada la sala. El gest de complicitat de l’autor amb l’ambiciós muntatge que el 1997 va presentar Josep Maria Flotats amb gran profusió de mitjans al mateix TNC, davant les limitacions de companyies com la del relat, no passa inadvertit.
L’esdeveniment reuneix els supervivents de la companyia. La visió de la família aristocràtica que en l’obra de Txékhov perd casa seva és substituïda aquí per la dels que han de renunciar al seu hàbitat artístic. Un productor (Xavi Sáez) pretén convertir la sala en un teatre comercial. El missatge és clar: el sentit de la creació pura dels anys 70 ja no té espai avui.
El joc de miralls que ofereix el desenvolupament de la trama permet incidir en múltiples qüestions, incloent-hi dos triangles amorosos. Els temors que el muntatge acabi derivant cap a un terreny discursiu i alliçonador s’esvaeixen aviat i la intensitat creix a mesura que avança la representació. Tosar, encarnant Txékhov en un rol de narrador que ajuda a centrar la mirada de l’espectador, dirigeix amb encert un bon repartiment d’actors.
La construcció del personatge d’Imma Colomer, una figurinista amb un avançat Alzheimer, és excel·lent. La seva delicada interpretació d’una dona en el límit de la consciència emociona profundament. Des d’aquell estat fins i tot dialoga amb el desaparegut Txékhov. Evelyn Arévalo enlluerna com a Nina i brillen també Miquel Gelabert i Tilda Espluga, mentre la pianista Elisabet Raspall il·lumina l’acció amb les seves inspirades atmosferes musicals.
Les intervencions en vídeo d’Albert Vidal, Krystian Lupa i Gilda Love donen força al contingut crític d’aquesta funció que compta així mateix amb els suggerents titelles de Mim Juncà. Una obra que entreté i ajuda a reflexionar.
