Probablement
les obres de Samuel Beckett siguin de les més ballarines de la
història de la literatura. No pas perquè els seus personatges es
vegin forçats a executar complexos moviments sobre l'escenari. Més
aviat el contrari: hi ha una actitud estàtica expressament buscada,
una sorpresa fenomenològica davant del sentit de la vida i el seu
argument, que l'autor irlandès resol molt sovint des de la
gestualitat continguda, posant l'accent en la precisió del text i
empenyent l'actor a una expressivitat que és més de context que no
pas circumstancial. Perquè l'obra de Beckett és, en sentit fort,
una perpetració en la fondària de la condició humana, on el gest
és una contradicció en sí mateix, doncs la mateixa constatació
d'éssers liminars, efímers i irresolubles provoca una reacció de
moviment des de dins, en les profunditats del pensament, i en
direcció a l'exterior. Ell expressava molt bé aquesta dicotomia:
“Primer és ballar, després pensar”. Precisament per això els
seus textos són una invitació imparable a dansar (d'acord: tan
mentalment com es vulgui) doncs les referències contextuals són
d'una gran limitació, descoratjadores, fins a un punt tristes, i
just per això la necessitat que provoca en l'espectador és la
fugida, el gest actiu, la imatge generadora de sentit, la traducció
en idees que, de nou i en espiral, surten des de l'interior i
s'expressen en el joc social.
Andrés
Corchero ha abordat en altres ocasions aquesta qüestió. I ara amb
la connivència d'Arcane Collective, desgranen algunes d'aquelles
contradiccions a través de la trilogia que més valorava el propi
Beckett: Molloy, Malone mor i L'innominable. El
japonès Oguri, refinat i introspectiu en el seu gest ballat; i
l'elegància fosca de Morleigh Steinberg, fundadors del col·lectiu
el 2011 a Califòrnia; col·laborant amb qui probablement és el
ballarí, coreògraf i performer més abstracte de casa nostra.
L'escenografia de Moses Hacmon és el quart personatge, una mena de
cortina amb rugositats pètries que recorda indubtablement l'espai
perdut de Tot esperant Godot.
Però
és clar: obrir un llibre per la pàgina 46 o la 72 i llegir-ne un
fragment, dóna flaire però és insignificant. Pot permetre un cert
atansament al to, l'estil, la manera com l'autor planteja el joc,
però és realment difícil que es pugui abordar així algú com
Beckett. I encara pitjor: podríem topar amb un d'aquells paràgrafs
incomprensibles, del tot descontextualitzats no només en el conjunt
de l'obra, també de la mirada pròpia del lector.
I en aquest punt no faríem altra cosa que prejutjar un inabastable.
Perquè cada composició d'aquest particular escriptor no és una
imatge que pren moviment sobre l'escenari, sinó un desplegament de
gestos imaginables o no, de coreografies del pensament, que Return
to absence simplifica per
facilitar-ne l'abordatge, i aquesta és la seva principal virtut;
però alhora obliga a una mirada fragmentada, perdent així els mil
matisos a què donaria lloc si un dia ens asseiem sense presses,
comencem per la plana 1 i ens prometem no deixar de pensar mentre
ballem amb les seves paraules.
Crítica publicada a:
