Després de l’emotiu homenatge a Joan Montanyès 'Monti' (Rhum, 2014) i de la gamberra i
adrenalítica segona part (Rhumïa,2016),
ara arriba Rhumans (2018), la tercera
part d’aquesta exitosa sèrie clownesca que va néixer després de la prematura
mort, l’any 2013, de Joan Montanyès ‘Monti’ als 48 anys. L’artista preparava
amb Joan Arqué i Martí Torras —director dels dos primers i esplèndids muntatges—
un espectacle sobre Rhum (Enrico Jacinto Sprocarni), el pallasso francès mort també prematurament l'any 1953.
La mort
de Monti va causar una forta commoció i molts van pensar que el millor
homenatge que se li podia fer era continuar el seu projecte, que s’ha acabat
convertint en un fenomen teatral. Tres espectacles en només 5 anys i un gran
èxit de públic.
Qui li havia de dir l’any 2013 a
Jordi Aspa —com molts altres seguidors i coneguts de Monti es va concentrar
a l’Hospital de Barcelona poc abans que l’artista morís— que cinc anys després
dirigiria un espectacle de la companyia Rhum & Cia. Poca gent hauria
apostat per això. L’elecció de Jordi Aspa sorprèn per dos motius. En primer
lloc, per la marxa de Martí Torras, molt lligat al projecte des del seu
naixement juntament amb Joan Arqué; i en segon lloc, per la trajectòria artística
d’Aspa, molt emmarcada en la creació contemporània (FIRA, Corroc, Devoris causa etc.), allunyada de la imatge arquetípica dels pallassos.
Està molt bé que aquests dos universos s’hagin trobat.
Jordi Aspa, crec, ha volgut fer
un espectacle sense gaires semblances amb els dos anteriors i molt reflexiu
sobre el paper del pallasso en la societat contemporània. Per a això ha buscat
un bon recurs: les declaracions enregistrades de persones del carrer —i més
conegudes, com el president de l’associació de circ APCC, Fabrizio Giannini— que opinen sobre el
rol del pallasso i com es percep actualment en la societat. Aspa contribueix, doncs,
a fer-nos moltes preguntes sobre el pallasso i posa sobre la taula molts dels
tòpics que existeixen. “El
pallasso no és contemporani (...), el pallasso és un actor fracassat”, diuen
alguns testimonis durant l’espectacle, davant l'astorament dels espectadors.
Està molt bé escoltar aquests
tòpics, sobretot perquè observant els quatre artistes es desmenteixen de seguida.
Pepino Pascual és un magnífic pallasso musical, Joan Arqué és l’Arquetti geniüt
de sempre, però aquest cop, a més, fa de fil conductor, com un actor
shakesperià que ens va indicant que és essencial en el pallasso. Mauro Paganini
ens ofereix una bona paròdia cabaretera amb quatre cames, i Roger Julià és el tonto fet per encàrrec però sense
passar-se de beneit. Roger Julià, que ha fet una progressió meteòrica des de
Rhum, protagonitza l’arrencada de l’espectacle. Acaba de néixer i després de
molts dubtes troba la seva identitat: pallasso. Un bon inici.
Com he apuntat, Julià és el contraugust o august,
rols que comparteix amb Piero Steiner, la nova incorporació de la companyia fins
que Jordi Martínez es recuperi d’un aparatós accident de trànsit que el té
allunyat dels escenaris.
Steiner està deliciós. És un pallasso ple de matisos
que parla italià, català i sublima la comicitat quan intenta parlar sense que
se l’entengui massa, balbucejant les frases quan la situació el supera. Steiner,
Julià i Arqué presenten la clàssica entrada de la joguina de molla que surt d'una caixa de sorpreses i es
trenca a causa de les grapes maldestres de l’august. És una entrada que es veia
abans en molts circs però que ara, amb la quasi desaparició dels trios de pallassos clàssics, ja és una
relíquia. També hi ha la clàssica entrada del peluix que passa per l'anella, i
entrades molt divertides com la volta al món en 80 segons, amb format musical,
la hipnosi o les sabates que parlen.
La mà d’Aspa li ha
donat a la companyia un aire més poètic, pausat i visual, més reflexiu i
potser una mica menys emocional. D’alguna manera o altra hi surten tots els
pallassos, des de Tortell Poltrona fins als payasos de la tele i el pallasso
del McDonald’s. Això està molt bé. És un espectacle per riure, però també per
pensar. I això també està molt bé.
