Caldria prohibir aquelles obres de Shakespeare que
contenen escenes d’intensa violència i/o que estan protagonitzades per
personatges que sempre saben com justificar els seus actes més bestials ( dit d’altra manera: caldria prohibir la
immensa majoria d’obres del mestre per tal d’evitar els mals exemples ? ). La resposta a aquesta pregunta ( una
resposta evidentment i rotundament negativa) resulta tan obvia que no cal ni
formular-la . Però el cert és que la pregunta em va venir al cap veient aquesta
molt estimulant i força inquietant proposta escènica signada per Gerard Guix i
Montse Rodríguez i interpretada amb ferotge convicció per un Quim Àvila de qui,
o vaig molt equivocat, on en sentirem a parlar força en els propers anys:
aquest jove actor enfrontat a un paper límit, exhibeix un notable potencial de
recursos que caldrà seguir molt de prop. Però tornem al tema: quants cops no hem
sentit o llegit que tal o qual acte violent ha estat inspirat per tal o qual
sèrie televisiva o pel·lícula d’èxit? I molt sovint ,aquestes noticies han estat
acompanyades per comentaris que acusaven directament aquestes ficcions de ser
d’alguna forma responsables dels actes als quals havien servit com a model, i
plantejaven la necessitat preventiva de limitar al màxim la seva difusió. Però
qui pot tenir la gosadia de formular queixes semblants quan de l’alta cultura
es tracta? Entra dins de la lògica , afirmar que els actes violents reflectits
en una peli “blockbuster” potser no pas massa il·lustre inviten a desfermar les
forces del mal , però que això no passa pas quants aquests actes violents o
aquesta voluntat perversa apareix a una
obra mestra del tot consagrada?
Ja sé que aquest no és el tema de l’espectacle de la companya À trois
teatre. Però ben mirat, potser també forma part del tema. Aquí tenim a un
adolescent que enlloc d’identificar-se amb qualsevol monstre violent amb dos
dits de front d’aquests que tan abunden a la cultura popular menys sofisticada,
s’identifica amb la perversa estratègia
dissenyada pel rei Ricard III, tal i com el va dibuixar Shakespeare ( amb un trets
sembla ser que força més cruels que els que exhibia el rei original, encara que
aquest no fos tampoc cap santet). Però és que la veritable força dels clàssics
no rau en la seva capacitat per a generar models de conducta a seguir, sinó en
la seva capacitat per a plasmar la nostra realitat conscient o inconscient, les
nostres pulsions patents o latents, les nostres pors i fragilitats, i per
suposat, també la nostra capacitat
destructora. Ricard el de tercer, s’identifica així del tot amb Ricard Tercer,
aquest futur monarca que , partint de la disconformitat total que sent envers
el seu aspecte físic i conscient del
rebuig que pot inspirar , decideix emprar tot el seu enginy ( que és molt) i
tota la seva capacitat de manipulació ( que encara resulta més intensa) no pas
en la tasca de conquerir afectes, sinó en la de destruir tot allò que s’oposa a uns fins que
no tenen fi; com tants altres reis shakesperians, per a ell assolir el poder no
significa altra cosa que ser totalment conscient a partir de llavors de la
fragilitat del poder ,i de la impossibilitat de mantenir-lo indefinidament.
El regne del nostre Ricard es troba al garatge de casa seva en el qual
es tanca per tal de jugar constants partides d’escacs amb un destí implacable.
Un destí que es va construint escena a
escena a cops de silenci, paraules mig dites, gestos nerviosos, ungles que
rasquen la cara marcada per l’acne o per qualsevol altra irritació cutània de
tal forma que intentant fugir de la marca repulsiva no fan altra cosa que
remarcar-la encara més, papallones empresonades en presons de vidre, i trucades
de mòbil que ofereixen un respir d’esperança per deixar veure tot seguit la
força destructora de l’engany. Lluny dels discursos o de les tesis, lluny fins
i tot de la necessitat de verbalitzar la ràbia amb tots els seus ets i uts (
ens trobem a molta distància , per posar un bon exemple, de l’obra de Lars
Norén “20 de novembre”) l'espectacledibuixa dia a dia i al llarg d’un any l’itinerari
implacable que porta a que un noi anomenat Ricard, que cursa tercer, que no es sent a gust ni
dins del seu cos ni dins del seu món , i que juraria que sap mol bé el que significa la paraula “bullyng”, es transforma
en Ricard III, i fins i tot es mostra disposat a sobrepassar les marques del model. I el pitjor
( i el millor) és que la proposta, no intenta vendre’t respostes miraculoses :
pretendre saber com mantenir sempre tancades les portes de l’infern, és una
fal·làcia massa comú que ajuda a tranquil·litzar els ànims, però que no va més
enllà del miratge.
