Inquietant. Profundament inquietant. À trois teatre s'ha presentat a la Mostra d'Igualada amb una impactant peça, estrenada a Barcelona fa uns mesos, i que ha tingut força ressò: no sempre en un mateix sentit, prova inqüestionable de l'encert dels seus creadors. Un adolescent, autèntic presoner en l'habitació on transcorre la funció, també ho és dels seus sentiments fluctuants i en conflicte. La lectura del "Ricard III" de Shakespeare el canviarà per sempre. Vida i tragèdia es donen de la mà, en el sentit més clàssic. I el resultat final de la proposta és tan discutible com es vulgui. Però en tots els casos és impossible quedar indiferent. Gran encert, per tant, si considerem només l'impacte emocional que genera. Però també per la interpretació de Quim Àvila, gens complaent amb l'ortodòxia actoral, més brillant en el desassossec del personatge que en el recitatiu, amb algun problema de projecció de la veu i probablement petits desajustaments tècnics en la funció de la Mostra a la qual vaig assistir i que va resoldre sense perdre concentració. La seva feina, juntament amb una escenografia bruta i salvatge, efecte suposo expressament buscat per Anna Alcubierre, situen molt bé l'espectador en l'angoixa existencial del personatge.
Que l'adolescència no és una etapa planera ho confirma el silenci quasi absolut amb què l'adult recorda aquell passat. No només això: probablement alguns dels conflictes generacionals entre pares i fills tenen bastant a veure amb la manera com la nostra selectiva memòria oblida episodis i circunstàncies que poden resultar contradictoris amb la vida adulta però que una gran majoria de persones han transitat en el seu procés de maduració. Gerard Guix, l'autor de "Ricard de 3r" sembla haver pres bona nota d'aquell oblit en les biografies particulars i situa aquesta qüestió en el pla central de la seva obra. Igual aquesta insistència té més elements de teatre per a adults que no pas per a adolescents i joves, que és el context de la Mostra d'Igualada. No parlo pas de les conseqüencies del personatge i l'escena final, que naturalment no desvetllarem aquí, però que podem anunciar-vos que deixa glaçat a la butaca. És més aviat com aquesta peça actua de mirall trencat davant del qual fer possible (o no) una projecció dels adolescents i joves assistents a les funcions. Del teatre, de vegades, demanem massa. Indiscutiblement molt més que del cinema, on sembla estar permès tot i a qui no afecten els judicis morals. Segurament "Ricard de 3r" requereix aquesta netedat en la mirada per no caure amb facilitat en el rebuig o l'adhesió completa amb el personatge. L'escriptura accelerada, sense contemplacions amb els silencis, més del gest que no pas de la paraula (paradoxa enorme si tenim present que el referent és un llibre d'un dels autors fonamentals del teatre universal) acaba provocant una certa confusió. Com si aquell desbordament emocional del personatge i els seus viatges extrems en la recerca del propi jo hagin acabat passant factura al dramaturg.
Però, i aquesta és una dada fonamental, la recepció entre el públic adolescent i jove assistent a Igualada va ser entusiasta. Forts els aplaudiments i molt positius alguns dels comentaris que vaig escoltar a l'atzar. És quelcom sobre el que paga la pena que hi pensem, especialment aquest any en què la Mostra està posant l'accent en les propostes adreçades a aquell públic potencial. Perquè de confirmar-se vol dir indiscutiblement que l'obra ha donat a la diana, indistintament de l'opinió de crítica i programadors.
