Bàrbara Mestanza (Pocahontas, La mujer más fea del mundo) i Paula Ribó (directora d'El Chinabum) són dues membres de Mamzelles (Màfia, F.A.M.Y.L.I.A.) que no els fa por tirar-se al buit. Com ara, agafar un avió direcció a Los Angeles a convertir-se en guionistes. O enamorar-se del primer que diu que és director de teatre i abandonar el seu somni, en poques hores. Tenen un gran magnetisme en la creació i no els importa escapçar una idea, si al darrera n'hi ha una que els motiva més. En aquest sentit, aquesta parella es pot convertir en les continuadores d'un altre duet gamberro, i insolentment descarat: Nao Albet i Marcel Borràs (Falsestuff).
El seu Ricard III es queda, pràcticament, a les tapes. S'intueix que la famosa rèplica final ("El meu regne per un cavall!") pot tenir una sortida ben diferent, en boca d'un cowboy i actor que busca les seves arrels i troba dues catalanes insaciables en el risc i l'art. La posada en escena és molt lúdica. El 95% del text és en anglès (sobretitulat en català). Com aquell exercici ben col·loquial d'aconseguir no sortir de l'anglès en tot un àpat. No queda massa clara la raó per la que se'n van de Barcelona, tot i que ressonen picades d'ullet a l'1-O i a les seves conseqüències plantejant tot en una mena de surrealisme exagerat. Probablement, deu ser de les adaptacions que la trama de Shakespeare queda més en els ossos. Perquè, elles fan brou del que es interessa. I quan l'obra agafa ritme i aire pròpia, es despreocupen del compromís inicial. La seva aposta és pel que brolla fresc, en cada moment d'assaig.
La Gleva s'estrena al Grec per la porta del lavabo. Genial. És la manera que tenen perquè no es perdi la temperatura de la sala durant tota la primera part. Aquesta situació ben anecdòtica, situa molt bé l'espectador: Richard III... és un teatre construït des de la precarietat però amb moltes ganes de divertir-se i de divertir. Evidentment, no hi ha el dolor profund de les dues obres que ha estrenat aquest any Mestanza. Però sí gotes de patiment pel seu insomni, que és com el malson de Ricard III quan veu que la profecia de les bruixes s'està acomplint (els boscos s'atansen a la muralla del seu castell). L'obra, certament, viatjarà al Teatre La Mama de Nova York, on es va gestar, amb el suport de Jason Tucco. Moltes escenes de l'obra són verídiques (o ens ho han fet creure). El final entre xamànic i delirant no es pot explicar. Semblava evident que, com ja va passar pels Jocs Olímpics de Barcelona, al 1992, l'Estàtua de la Llibertat es casaria amb Colom. No ho necessiten. Una de les actrius, reconvertida en personatge, es converteix en un ésser hermafrodita. O en una Verge Maria, tant se val! Ella vol repartir Pau i Amor. Com si anés repartint ous de pasqua, cruel ingenuïtat!
Mestanza i Ribó no estan pas soles. Gens. Els acompanya un parell d'actors: l'actor americà (Eugene the poogene), que assumeix el personatge de director il·luminat, i Eduard Tudela que es desplega en tots els papers de l'auca imaginables, mai se sap quin més eixalabrat, amb una veu en falset, una mirada a l'infinit i una vis còmica aparentment inesgotable. És carn de Polònia i d'El intermedio. Tots plegats s'ho passen tant bé (fins i tot quan la trama els arracona, injusta) que transmeten una frescor que magnetitza el somriure de l'audiència. No els falleu. Programadors, espavileu-vos i no badeu. Teatre per a trencar codis, tòpics i amb una música ben interpretada i enganxadissa.
