Richard III and they've never heard of love

Teatre | Nous formats

informació obra



Autor:
Paula RibóPaula Ribó, Constanza Brncic, Albert Tola
Dramatúrgia:
Paula Ribó, Jason Trucco
Adaptació:
Jason Trucco
Intèrprets:
Eduard Tudela, eugene the poogene, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó
Sinopsi:

En què consisteix el somni americà? Per a aquestes dues barcelonines, consisteix a aterrar en un teatre de Nova York on començaran a assajar una posada en escena del Ricard III shakespearià. L'una serà el protagonista deforme i ambiciós que aconsegueix posseir el tron d'Anglaterra i l'altra interpretarà tota la resta de personatges, sempre sota la mirada atenta del director. Les dues actrius acaben de marxar d'una ciutat convulsa, on la situació política és confusa i controvertida. Elles, però, estan immerses en la ficció creada pel bard anglès. Fins que un llibre els descobreix que aquest personatge que porten a escena no era ben bé com el mostra Shakespeare i que potser Ricard III no era el tirà que va retratar. On és la veritat? S'ho pregunten, també, llegint els diaris nord-americans, que els parlen d'una Barcelona i d'uns fets que no són els que elles consideren autèntics. I és que el muntatge utilitza un clàssic del teatre per parlar-nos de la recerca de la veritat o, més ben dit, de la recerca de la nostra pròpia veritat.

Uns neons que simbolitzen el consum compulsiu i el somni americà il·luminen l'escena, on es desenvolupa una ficció metateatral. La van concebre les dues protagonistes l'octubre del 2017 durant un viatge a Los Angeles per conèixer la Meca del cinema. Allà van trobar un artista multidisciplinari, Jason Trucco, amb qui van imaginar aquest projecte, que s'ha desenvolupat en una residència a La MaMa Theatre, un mític escenari alternatiu de Nova York. És una ficció o és teatre documental? Trieu vosaltres mateixos, perquè els dos personatges protagonistes són, a la vegada, les mateixes artistes que els han imaginat: les actrius i intèrprets musicals integrants del projecte musical The Mamzelles, Bàrbara Mestanza i Paula Ribó. Les acompanya Jason Trucco, director del muntatge en la realitat i la ficció, que és artista resident al CultureHub, una comunitat d'art i tecnologia format per La MaMa Experimental Theatre Club de Nova York i el Seoul Institute of the Arts.


Crítica: Richard III and they've never heard of love

10/07/2019

Desenfrenades, el cavall és per al cowboy

per Jordi Bordes

Bàrbara Mestanza (Pocahontas, La mujer más fea del mundo) i Paula Ribó (directora d'El Chinabum) són dues membres de Mamzelles (Màfia, F.A.M.Y.L.I.A.) que no els fa por tirar-se al buit. Com ara, agafar un avió direcció a Los Angeles a convertir-se en guionistes. O enamorar-se del primer que diu que és director de teatre i abandonar el seu somni, en poques hores. Tenen un gran magnetisme en la creació i no els importa escapçar una idea, si al darrera n'hi ha una que els motiva més. En aquest sentit, aquesta parella es pot convertir en les continuadores d'un altre duet gamberro, i insolentment descarat: Nao Albet i Marcel Borràs (Falsestuff). 

El seu Ricard III es queda, pràcticament, a les tapes. S'intueix que la famosa rèplica final ("El meu regne per un cavall!") pot tenir  una sortida ben diferent, en boca d'un cowboy i actor que busca les seves arrels i troba dues catalanes insaciables en el risc i l'art. La posada en escena és molt lúdica. El 95% del text és en anglès (sobretitulat en català). Com aquell exercici ben col·loquial d'aconseguir no sortir de l'anglès en tot un àpat. No queda massa clara la raó per la que se'n van de Barcelona, tot i que ressonen picades d'ullet a l'1-O i a les seves conseqüències plantejant tot en una mena de surrealisme exagerat. Probablement, deu ser de les adaptacions que la trama de Shakespeare queda més en els ossos. Perquè, elles fan brou del que es interessa. I quan l'obra agafa ritme i aire pròpia, es despreocupen del compromís inicial. La seva aposta és pel que brolla fresc, en cada moment d'assaig.

La Gleva s'estrena al Grec per la porta del lavabo. Genial. És la manera que tenen perquè no es perdi la temperatura de la sala durant tota la primera part. Aquesta situació ben anecdòtica, situa molt bé l'espectador: Richard III... és un teatre construït des de la precarietat però amb moltes ganes de divertir-se i de divertir. Evidentment, no hi ha el dolor profund de les dues obres que ha estrenat aquest any Mestanza. Però sí gotes de patiment pel seu insomni, que és com el malson de Ricard III quan veu que la profecia de les bruixes s'està acomplint (els boscos s'atansen a la muralla del seu castell). L'obra, certament, viatjarà al Teatre La Mama de Nova York, on es va gestar, amb el suport de Jason Tucco. Moltes escenes de l'obra són verídiques (o ens ho han fet creure). El final entre xamànic i delirant no es pot explicar. Semblava evident que, com ja va passar pels Jocs Olímpics de Barcelona, al 1992, l'Estàtua de la Llibertat es casaria amb Colom. No ho necessiten. Una de les actrius, reconvertida en personatge, es converteix en un ésser hermafrodita. O en una Verge Maria, tant se val! Ella vol repartir Pau i Amor. Com si anés repartint ous de pasqua, cruel ingenuïtat!

Mestanza i Ribó no estan pas soles. Gens. Els acompanya un parell d'actors: l'actor americà (Eugene the poogene), que assumeix el personatge de director il·luminat, i Eduard Tudela que es desplega en tots els papers de l'auca imaginables, mai se sap quin més eixalabrat, amb una veu en falset, una mirada a l'infinit i una vis còmica aparentment inesgotable. És carn de Polònia i d'El intermedio. Tots plegats s'ho passen tant bé (fins i tot quan la trama els arracona, injusta) que transmeten una frescor que magnetitza el somriure de l'audiència. No els falleu. Programadors, espavileu-vos i no badeu. Teatre per a trencar codis, tòpics i amb una música ben interpretada i enganxadissa.