Ja se sap que, en la majoria de les ocasions, les gales d’estrelles de la dansa esdevenen
una competència d’exhibicionisme tècnic que moltes vegades ratlla el circ. La
que va oferir Roberto Bolle en va ser una mostra, tenint en compte que, a més a
més, el ballarí italià li va donar una patina de show, més adient a un concert
d’ una estrella de rock que no pas a una funció de dansa.
Roberto Bolle, un home atractiu que com
ballarí ja es troba en la maduresa, és tota una figura al seu país i omple
grans espais amb un seguit d’admiradors que aplaudeixen la dansa que se’ls
ofereix, com per exemple, la peça que va obrir la funció de Peralada, Prototype, una obra de Massimiliano
Volpini i música de Piero Salvatori creada amb unes projeccions d’espectaculars
efectes especials que possibilitant la interrelació entre un Bolle fictici i el
de carn i os, aquest últim mostrar-se amb
el tors nu i lluint una musculatura d’infart que, com es va veure en cada una de
les seves intervencions, li dificultava lluitar contra la llei de la gravetat, imprescindible
a l’hora de realitzar incorporis moviments de dansa.
Roberto
Bolle and Friends és una gala pensada per acontentar
tota classe de públics. Per aquest motiu, el muntatge inclou un ventall de
tècniques de dansa, des de la dansa clàssica, moderna i contemporània, fins
passos de swing i comèdia musical al ritme dels quals finalitzava la vetllada.
Una cosa curiosa que ha permès l’espectacle és sospesar el valor que cada
peça assumeix en el transcurs del temps. Així els passos a dos de repertori
clàssic com Le Corsaire, Don Quixote i
Diana and Actaeon es gaudeixen com el que són: part d’un patrimoni cultural; en aquesta ocasió molt ben defensat per la interpretació de Sarah Lane, Anna
Tsygankova, Matthew Golding i Osiel Gouneo, especialment per aquest últim, un ballarí cubà de solvent i impecable qualitat tècnica que va merèixer els més
fogosos aplaudiments de la nit.
Mentre que les coreografies Suite from L’Arlesienne i Pas de
deux from Proust, ou les intermittences du coeur, ambdues creades l'any 1974
per Roland Petit, han patit el pas del temps i els moviments que en el seu dia
eren innovadors ara es perceben antics, les obres Vertigo
Maze de Stijn Celis i Duet from New
Suite de William Forsythe, ambdues amb música de Bach, s’abanderen com les
millors de la nit, no tan sols per la seva qualitat coreogràfica que exhibeix
una intel·ligent manera d’utilitzar el llenguatge clàssic a l’hora de crear peces
contemporànies, sinó que també, per la solvent i personal presència escènica d’Elena
Vostrotina i Christian Bauch, dos ballarins del Semperoper Ballet que ja ens varen captivar
quan, fa poc més d’un any, van ballar al Liceu amb la companyia de Dresden.
After
the rain, un notable pas a dos de Christopher Wheeldon, va permetre gaudir de l’exquisida música d’Arvo Part, mentre que Le Grand Pas de Deux, de l’alemany
Christian Spuck, amb la popular obertura
La Gazza Ladra de Rossini, va constatar que la dansa també pot assumir un caràcter
divertit i desenfadat . Bravo per la interpretació que van fer Roberto Bolle i molt
especialment Viktorina Kapitonova d’aquesta
peça que ironitza sobre els tòpics de la dansa clàssica.
