El duo format per Kotomi Nishiwaki i Miquel Casaponsa emprèn una nova aventura de traducció i translació escènica a partir d’una sèrie de poemes tanka escrits fa cinquanta anys per Takahide Nishiwaki, l’avi de la Kotomi, mentre viatjava pel Japó. El tanka és una forma tradicional de la poesia japonesa, constituïda per cinc versos, on s’evoquen impressions breus i reflexions atemporals que parlen del caràcter efímer de l’ésser humà i de la seva connexió emocional amb la natura. De fet, els haiku van néixer com una paròdia d’aquest sentimentalisme exagerat, que a la vegada fa que els tanka puguin arribar a ser extremadament íntims.
I, tanmateix, les paraules sempre amaguen més del que diuen. Amb Rokatei (La cabana de les sis cançons), Park Keito es proposa un viatge al·legòric a través dels escenaris descrits per l’avi de la Kotomi, els poemes del qual apareixen com instantànies que cal revelar. Viatjar enrere en el temps a través de la imaginació també comporta, en certa mesura, fer un salt endavant: preguntar-nos com es veien determinats paisatges o com es vivien certes emocions fa cinquanta anys ens retorna la pregunta de com els veurem o viurem en el futur. Seguirem fent servir les mateixes paraules? Voldran dir el mateix que avui? Quines noves maneres d’imaginar caldrà inventar per seguir creuant el pont entre la realitat i la ficció?
Aquestes preguntes guien el desenvolupament d’aquest projecte, resident al TNT d’enguany, que es proposa traduir la mètrica i l’ambigüitat dels poemes en japonès al so, al cos, als objectes i a l’espai, tot buscant ponts utòpics i claus de lectura per projectar el significat obert dels tanka a un dispositiu escènic que convidi a assumir un ritme pausat de contemplació. Al cap i a la fi, la concepció lineal del temps és una ficció occidental que no té gaire a veure amb la temporalitat cíclica de la cultura japonesa: una cultura plena d’esperits que ens recorda que, des de les coves prehistòriques fins als DJs, pot ser que no hagi canviat res. O dit d’una altra manera, el poema no canvia, però nosaltres sí, i és en la nostra impermanència on cal buscar el misteri.
De l'abstracte al concert. El viatge interior de Rokatei es desplega com un petit cançoner, com un Haiku que respon al seu relat tancat, que es respon des de l'observació de la Natura.
La peça arrenca amb un pampallugueig com el de cuques de llum juganeres, que difonen la llum amb un vidre gruixut (coincidint amb els làsers de Range in between). La transició és seca, abrupta, Salta a la següent estació ense un avis o una sensació que el poema visual es tanca. Reprén la nova escena com qui aborda un nou viarany. Ara buscant l'harmonia i l'equilibri amb uns troncs articulats. En realitat, dos bastons flexibles d'una tenda iglú. L'estructura es fixa i esdevé refugi, llar (com a Cicatrius, de Vera Cendoya),
La bateria torna a ser una raó dramatúrgica en la sortida d'un muntatge on finalment unes lacòniques cites, projectades donen el marc emocional, pràcticament poètic, d'una peça que ha deixat desorientat massa cops el públic, sense entendre si les cançons coreogràfiques d'imatges i sons corresponien a una lògica. Cada cop que es passa la plana d'un llibre de poemes hi ha una perceptible inquietud de voler entendre l'univers creatiu a partir dels registres literaris del text. Ara, a escena, jugant amb sonoritats, espai, temps, presència hauria estat bé detectar, com a mínim, aquell tall de trobar una expectativa major. En tot cas, és d'agrair que el relat passi del més abstracte al món concret de la paraula.