Rouge Nord

Circ

informació obra


Sinopsi:

‘Rouge Nord’,

Una sensació de confusió oferta als transeünts.

El so d'un motor apareix i obre la porta a l'acció.

Es produeix una escena inesperada.

Un moment de suspensió.

No, no és un accident, més aviat l'inici d'un somni metàl·lic.

El públic és llavors testimoni del muntatge del cable en directe.

Del nostre ballet mecànic.

El cable està tens, l'equilibrista respira.


Una cantant acròbata

Un equilibrista perdut

Un camió grua en decadència

Un mercedes del 1978

Una cabina telefònica espatllada

Un concert en directe

45 minuts d'intoxicació.


“La mecànica és una poesia, la música un llenguatge.

El cable és un somni, l'espai públic un pilar d'expressió"

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Rouge Nord

11/05/2023

Circ postapocalíptic

per Jordi Bordes

La brúixola és implacable. Ens porta a un precipici del que es vol saltar avall. Com a Thelma & Louise. Allò que pronosticaven els monjos goliards del segle XI a Alemanya (clandestinament) amb el Carmina Burana, pren forma de road movie postapocalíptica. La sorra és un desert que aixeca pols amb els darrers cotxes de petroli. Com a Mad Max. S'intueix que el Poder el té aquell que fuma un havà mes gran, i que llueix d'un vehicle de major potència (que no, velocitat). El circ dels de Cirque Pardi! celebra l'espectacularitat des de la brutícia, amb un escenari que reconverteix grues, cabines de telèfon, contenidors d'obra en un escenari a base de fum, xiscle i un rock que va del trash amb un ball primitiu a les cançons que dialoguen entre compassos, com qui puja les escales variant distàncies, ritmes i peu que avança.

La rudesa és aparent. La bestialitat (van ser els Animal religion que ja feien verticals sobre dels toros a Tauromàquina) és l'energa que empeny l'escena. en què un antic cartell desballestat és un trapzi fixe. En què una cabina es desplaça (sense la contundència del film de Mercero) com qui assumeix el caprici de la fortuna. Tot el gas que executen (davant l'atenta mirada d'una mena d'inspector del temps com aquells homes grisos de Momo de Michael Ende, però sense gavardina) es tanca amb un aire preciós i brutal alhora ("sky is over"; "el Cel s'ha acabat") mentre un dels actors creua un cable d'un 20 metres de llargada a uns 5 metres de terra com un funambulista que decidirà abandonar-se a l'abisme. Una poètica trash, polsegosa, que atrapa pels seus quadres espectaculars i per un so que traspassa l'escena com si fos l'arc 'un violí sobre la fulla torçada d'una serra de grans dimnsions. Art trobat, de cossos en contra dels elements, d'ànimes lliurant-se al desenfrè en una societat col·lapsada pels egoismes.