Una de les operacions per refrescar una de les zones empobrides i estigmatitzades de Barcelona va ser transformar el nom del Barri Xino pel nom del Raval. Es va fer alhora que s'esponjava el cor amb La Rambla del Raval i que s'habilitaven centres d'art (Macba, Filmoteca) per incentivar la transformació amb residències d'artistes i galeries. Un grapat d'artistes s'hi han desplaçat i hi conviuen en aquesta ferida vulnerable i un punt de llibertinatge. El negoci de robatoris, drogadicció i prostitució hi continua existint però ja no és l'únic camí per a la supervivència, com fa unes dècades. I això ha estat una victòria dels veïns que se senten orgullosos de ravalejar. La proposta itinerant de La noche sin tiempo podia ser un altre bon exemple de construir una trama amb les ganivetades traïdores de la història amb el respirar d'altres iniciatives que s'estenen arreu. Però aquesta producció entre el Tantarantana i La Maldita Vanidad es delecta del món fosc i pervers, i obvia els móns de llum que segur que existeixen avui. L'itinerari convida a descobrir (i a imaginar, sobretot) què pot passar darrere dels portals i dels balcons de carrers estrets i ombrívols. Una foscor que evoca al món literari dels escriptors llatinoamericans que van descobrir la Barcelona canalla i rebel del tardofranquisme.
L'única pista és l'àudio que alterna la guia (llegint cartells es van trobant per comprovar que se segueix en el camí traçat) amb les històries d'uns personatges dramàtics perdedors. Que se saben supervivents, nit a nit, sense accedir mai a la llum de l'amor o de l'amistat. Sempre hi ha favors que es deuen i perills amagats. La sensació de fragilitat en un dissabte a la tarda de nou reconfinament pels carrerons del Raval va augmentant la incomoditat de l'espectador. El format de ràdio teatre obvia en repetir idees per ajudar a l'oient a entendre qui parla i quina trama s'està desenvolupant. Probablement, trasllada la ràdio el text teatral (en què el personatge físic ja permet molt més fàcilment la seva identificació). El joc de l'itinerari és individual,. no hi ha una una interacció amb un actor des del balcó o acompanyant (com sí que es produïa a Entre tazas, pel Paral·lel, el 2014). La pista d'àudio és única i no permet re-escoltar (el que deixa més desarmat l'espectador si es perd el fil). Aquestes dificultats demanem molt interès i voluntat de l'espectador a acabar tota la trama de personatges a la deriva. L'escena del venedor de botifarres, per exemple, trasllada a un tètric Swenney Todd o, encara pitjor, al mite de La vampira del Raval. La bona gent del Teatre del Raval (que van produir aquell darrer musical) van voler donar un altre color del barri amb La Monyos.
És cert, i no cal amagar-ho, que el Raval (o el Barri Xino) ha viscut moltes èpoques d'una violència extrema, en focus de màfies de droga, de prostitució, de robatoris (que, encara persisteix en menor mesura), però projectar només en aquest món projecta una visió molt esbiaixada del veïnat: Obvia, que al costat de les prostitutes de les cantonades, hi ha nens que juguen a futbol a la plaça de la Filmoteca, despreocupats. O que els bancs de la Rambla del Raval, a l'ombra, generen una pau i una satisfacció d'alleujament per l'airet a l'ombra de les palmeres i del gat de'n Botero.
Per una altra banda, cal recordar i agrair la valentia del Grec i de les companyies de construir un muntatge amb les dificultats de creació i assaig, amb molts mesos confinats i amb la impossibilitat dels desplaçaments imprescindibles per conèixer el Raval real respecte del literari i històric. I que el Tantarantana recupera des d'avui i fins dimarts Oi Néoi (Els nous) una producció de teatre comunitari, ben lluminosa, amb la gent del barri del 2019, que deu beure de la font de Li diuen mar (Grec 2017).
