La Monyos

informació obra



Text:
Albert López Vivancos
Ajudant de direcció:
Marga Parrilla
Intèrprets:
Teresa de la Torre, Itziar González, Oscar Mas, Cristina Murillo, David Mauricio, Helena Jara, Agustí Gonzàlez Salvador
Músics:
Adrià Aguilera Casanovas, Alba Lleixà, Eduard Arribas, Daniel Artacho / Alba Rodríguez
Il·luminació:
Closca
Coreografia:
Ricardo Molar
Vestuari:
Laia Cambrils
Producció:
Teatre del Raval
Adaptació:
Marc Chornet i Raimon Molins
Direcció:
Marc Chornet i Raimon Molins
Autor:
Francis Poulenc
Sinopsi:

Barcelona 1910. La Lola es passeja feliç i somrient per la Rambla de les Flors. Tothom la saluda, tothom la coneix. Li demanen que canti una cançó o que reciti un poema i ella sempre complau la gent. És tan coneguda que fins i tot s’ha fet popular una dita entre la gent de la ciutat: “ets més famós que la Monyos”. Així la coneix tothom. La Lolita és "La Monyos".

Però quan arriba a casa, quan es tanca a la seva habitació del carrer de la Cadena del Raval, el seu passat se li tira al damunt. Els fantasmes l’envolten i la torturen constantment. Ja no somriu. La seva aparent felicitat s’esvaeix i sorgeix una dona turmentada i embogida pel dolor i la culpa. El dolor d’una mare que ha perdut el més preuat: la seva petita filla.

Un musical de la Barcelona més tendra, dels seus carrers i dels ciutadans que han fet del territori una gran ciutat. La Barcelona què és de tots.

Crítica: La Monyos

30/12/2014

Bona idea, música tendra, però baixa d'intensitat

per Jordi Bordes

El Raval l'encerta programant musicals de petit format, amb aquest caire íntim, fosc, que li permet el seu escenari. En aquesta "Monyos" hi ha dos móns ben diferents: el de lluïment de Les Rambles i el psicològic, de dins del pis. De fons, el drama que fa que aquella dona embogeixi.

Amb una partitura que evita la insistència de la frase musical, la peça pateix de no saber controlar la intensitat dramàtica. El dia de l'estrena faltava que els actors se sentissin còmodes en els seus personatges, tot i que ja lluïa La Monyos (Teresa de la Torre) i la venedora de flors (Cristina Murillo) i la Lolita, la veu que tortura la dissortada costurera  (Itziar González). Les transicions d'espais ja eren ordenades però encara es podrien passar més desapercebudes si s'estalviés introduir aquells elements escènics que, després no són imprescindibles per al drama. Amb una contenció de gest, s'aconseguiria una notable millora en la potència dels personatges. El dard encerta en la diana, li falta un remat final. Ànims!

Trivial