Barcelona 1910. La Lola es passeja feliç i somrient per la Rambla de les Flors. Tothom la saluda, tothom la coneix. Li demanen que canti una cançó o que reciti un poema i ella sempre complau la gent. És tan coneguda que fins i tot s’ha fet popular una dita entre la gent de la ciutat: “ets més famós que la Monyos”. Així la coneix tothom. La Lolita és "La Monyos".
Però quan arriba a casa, quan es tanca a la seva habitació del carrer de la Cadena del Raval, el seu passat se li tira al damunt. Els fantasmes l’envolten i la torturen constantment. Ja no somriu. La seva aparent felicitat s’esvaeix i sorgeix una dona turmentada i embogida pel dolor i la culpa. El dolor d’una mare que ha perdut el més preuat: la seva petita filla.
Un musical de la Barcelona més tendra, dels seus carrers i dels ciutadans que han fet del territori una gran ciutat. La Barcelona què és de tots.
Imaginem per uns moments que un passeja per un barri històric, com el de Montmartre de París, per exemple, i es troba amb un teatre perifèric o alternatiu on es presenta un espectacle sobre un personatge popular parisenc mitificat pel temps. Entrar-hi i veure'l voldria dir conèixer i entendre una part de la història del lloc.
En certa manera, això és el que fa el Teatre del Raval amb aquest espectacle musical, basat lliurement en el personatge de la Monyos, una icona de principis del segle XX del perímetre urbà de les Rambles, el Paral·lel i l'antic nucli de l'actual Raval, abans que se l'anomenés el Xino, a partir dels anys vint, i després, Distrito V, per mor del franquisme. La Monyos va deixar tanta empremta que la seva aura s'ha conservat fins a l'actualitat, imprès en el llenguatge popular, per assenyalar irònicament una persona que sorprèn perquè, anant pel carrer, el coneix o saluda mitja ciutat. (...)
Hauria estat molt fàcil caure en la temptació de cabaretitzar excessivament o frivolitzar el musical de la Monyos i quedar-se només en la seva imatge de dona alegre, la seva bogeria ramblística i el seu afany per parlar amb tothom, vestida acoloridament, amb un notable monyo, i oferint poemes o cançons als passejants. En canvi, el musical se centra en la tortura de la malaltia mental de la Monyos, la conseqüència inestable que li provoca la mort de la filla, el poc suport del pare de la criatura i la relació dels pocs amics que la vigilen de prop, una de les floristes de la Rambla i un enllustrador.
Amb aquest triangle, la trama de 'La Monyos' transcorre en un espai que representa el nucli de la Rambla amb la portalada del Cafè de l'Òpera i —amb un lleuger canvi escenogràfic— el pis de la protagonista. La resta ve de la mà d'una partitura d'una vintena de peces d'estil molt divers però amb aires de musical clàssic que no es deixen emportar per la tonada més popular, tret d'una arrencada amb la interpretació coral de 'La Rambla de les Flors' i amb una peça final com 'Més famós que la Monyos' i que va entrant progressivament en l'estat anímic del personatge, els seus alts i baixos, les seves depressions, la seva facilitat per oblidar al matí el que va dir el vespre anterior i el seu tornar a començar cada dia embolcallada del seu món de fantasia. (...)