La Monyos

informació obra



Text:
Albert López Vivancos
Ajudant de direcció:
Marga Parrilla
Intèrprets:
Teresa de la Torre, Itziar González, Oscar Mas, Cristina Murillo, David Mauricio, Helena Jara, Agustí Gonzàlez Salvador
Músics:
Adrià Aguilera Casanovas, Alba Lleixà, Eduard Arribas, Daniel Artacho / Alba Rodríguez
Il·luminació:
Closca
Coreografia:
Ricardo Molar
Vestuari:
Laia Cambrils
Producció:
Teatre del Raval
Adaptació:
Marc Chornet i Raimon Molins
Direcció:
Marc Chornet i Raimon Molins
Autor:
Francis Poulenc
Sinopsi:

Barcelona 1910. La Lola es passeja feliç i somrient per la Rambla de les Flors. Tothom la saluda, tothom la coneix. Li demanen que canti una cançó o que reciti un poema i ella sempre complau la gent. És tan coneguda que fins i tot s’ha fet popular una dita entre la gent de la ciutat: “ets més famós que la Monyos”. Així la coneix tothom. La Lolita és "La Monyos".

Però quan arriba a casa, quan es tanca a la seva habitació del carrer de la Cadena del Raval, el seu passat se li tira al damunt. Els fantasmes l’envolten i la torturen constantment. Ja no somriu. La seva aparent felicitat s’esvaeix i sorgeix una dona turmentada i embogida pel dolor i la culpa. El dolor d’una mare que ha perdut el més preuat: la seva petita filla.

Un musical de la Barcelona més tendra, dels seus carrers i dels ciutadans que han fet del territori una gran ciutat. La Barcelona què és de tots.

Crítica: La Monyos

30/12/2014

Un gran homenatge a una icona inoblidable de Barcelona, que va embogir de dolor

per Teresa Bruna

Empar López, directora del Teatre del Raval, ens explicava a la presentació que la seva àvia li va fer descobrir La Monyos explicant-li com vestia, com cantava, com n'era de famosa... L'Empar, quan baixava a La Rambla -vivia a Gràcia- la buscava com si estigués viva: "De petita no em creia que era morta i pensava que d'un moment a l'altre apareixeria. De gran, em sembla que, d'alguna manera, la vaig conèixer". Amb aquesta tendresa, aquesta fascinació i aquest amor ha dirigit l'espectacle La Monyos, una manera de retre-li homenatge "ara que dirigeixo un teatre tan aprop d'on ella vivia".

Com que sembla que al petit Teatre del Raval li encaixen com un guant els petits musicals, l'Empar va demanar al seu amic  Albert López Vivancos d'escriure un text per a musical, amb cançons i paraules sobre La Monyos. I ell mateix va proposar el compositor Pedro Pardo, amb qui ja havien treballat en ocasions. López Vivancos es va posar a investigar la poca cosa que hi ha sobre la vida de la Dolors Bonella i Alcanzar, la Lolita, com li deien. Només se sap, perquè en parlava a les criatures i perquè ha transcendit oralment, que va perdre una filla molt petita.

L'autor no s'encalla en la caricatura d'un personatge pintoresc, embogit pel més insuportable dels dolors, sinó que fa èmfasi en aquest dolor. De la mateixa manera que veiem La Monyos -esplèndida Teresa de la Torre- cantar i explicar  les seves fantasies a diversos personatges, sobretot a la seva amiga florista de la Rambla (Cristina Murillo) o a un cambrer molt garrepa del Café de la Ópera, la veiem a casa seva turmentada pels remordiments, sentint veus i convivint amb malsons, alhora que desolada per l'enyor. El canvi que experimenta en creuar la porta és brutal, instantani. No se sap gaire més cosa de la Monyos, el poc que es coneix ja hi és. Potser aquesta poca informació és la culpable que es fa una mica reiteratiu el canvi d'espai i de comportament. Però hi ha una trentena de temes musicals excel·lents, de diversos estils, interpretats magníficament en directe per quatre músics. I això s'ha d'embolcallar! López Vivancos hi ha afegit amb habilitat alguns cops de ploma de collita pròpia per omplir la història, com ara un neteja sabates enamorat de la Lolita i el batibull que es va organitzar a la ciutat amb el pas del Cometa Halley,  

Per als que encara recordem la seva història de veu directa d'algun dels nostres (pares, avis...), l'emoció és inevitable. Em venia al cap la meva mare, que l'havia conegut personalment -vivien al mateix carrer!-, i que, tot i ser molt petita, no sempre la feia riure. "Ens deia 'tinc una nena com tu', però tots sabíem que s'havia mort..." També els explicava que cantaria al Liceu. Quan l'obra parla d'això, se'm va encongir el cor! La Monyos no és un cabaret alegre, que ningú ho esperi. És un homenatge molt tendre a la poca realitat que se sap d'una icona de la nostra Barcelona.  És un drama perquè no pot ser una altra cosa, però un drama nostre, amanit amb un concert dels que se't fiquen a la pell. I al que sí que hi ha música molt alegre!

En contra? Se'm fa molt estrany sentir a la Monyos parlar del Raval. Era el Barri Xino! I mai mai Les Rambles, mai: sempre La Rambla! 


Trivial