Posats a buscar la imatge més emblemàtica d’un gran vaixell immobilitzat pel gel que no el deixa avançar, se’t ve de seguida al cap el mític Endurance capitanejat per l’explorador Ernest Shackleton. I val a dir que tant ell ( que uns anys abans havia assolit el record d’haver arribat a la latitud del Pol Sud més llunyana mai trepitjada per un humà) com la tràgica gesta del Endurance, són un bon exemple de la fina línia que separa sovint el gran èxit del no menys gran fracàs. Doncs bé: encara que Franck Chartier no sigui Shackleton i que la troupe de Peeping Tom no s’enfronti a les mateixes calamitats a les quals es va enfrontar la tripulació de l’Endurance ,el cert és que també aquesta companyia i el seu director han acabat aquest cop immobilitzats dins d’un vaixell envoltat de gel, i ficats en una d’aquestes espectaculars i imponents escenografies a les quals ens té ja ben acostumats la formació belga: només cal recordar en aquest sentit el no menys gèlid paisatge de “31 rue Vandenbraden”, o les no menys marineres desventures oceàniques viscudes a bord del transatlàntic de “Trptych”.
L’Endurance va acabar enfonsant-se a la latitud 69º 05’, 51º 30’. Però el vaixell de Peeping Tom resisteix encara ancorat en el gel a la latitud S 62º58’, W 60º39’. I es tracta d’una latitud gens engrescadora, si tenim en compte que en ella es troba ubicada l’illa Decepció. Tornant a allò de la fina línia : ancorats a la Decepció, també en Franck i la seva tripulació es disposen a reconèixer des de tan solitari i perillós paisatge (gairebé tot just començar l’espectacle, ja tenim a l’escenari una primera víctima mortal de la situació) que de vegades, l’èxit i el fracàs van del bracet. Tu pots portar molts anys triomfant als escenaris internacionals , viatjant als llocs més seductors del món i allotjant-te als millors hotels ( (sempre i quan no pertanyen a una molt coneguda cadena hotelera que no els hi fa cap gràcia als Peeping; millor no dir el seu nom) , i adonar-te alhora que ets el pitjor dels pares i un narcisista de merda, o que quan acabes una gira, no t’espera a casa altra cosa que una solitud no buscada . I reconèixer això, forma part justament del que faran en Franck i els seus, un cop comencin a adonar-se’n que aquest vaixell no porta enlloc. O més ben dit: que aquest vaixell està atrapat no tant pel gel de mentida de l’estupenda escenografia ,sinó més aviat pel molt més temible gel de la crisi creativa que ve a coincidir amb la crisis personal.
En aquest sentit, es podria dir que el nou espectacle de Frank Chartier ( el primer de la companyia que no porta alhora la signatura de Gabriela Carrizo; una dada a tenir molt en compte) ve a ser una mica com allò que va ser la magistral pel·lícula “8 1/2” per a Federico Fellini. En un moment en el qual estava rebent tots els reconeixements i premis imaginables, el gran Federico es va enfrontar a la pàgina en blanc de no saber cap on tirar a l’hora de posar en marxa un nou projecte, mentre alhora intentava exorcitzar els seus dimonis personals. I d’aquella crisi en va sortir una genialitat tan aclaparadora que , des de llavors, ha servit com a model a seguir per a un munt de creacions atacades per símptomes similars. El nou espectacle de la companyia comença al bell mig d’aquest gèlid paisatge tan desolador com fascinant que, alhora, posseeix aquell grau de confusió entre l’element realista i l’atmosfera oníricament surrealista també ben definitori de l’estil de la formació. Tot plegat, sacsejat per una aires de tempesta i unes fortes ventades que són alhora marca de la casa, com la mateixa companyia es permetrà observar més en davant , posant-li una mica de conya a l’observació: l’humor és un altre ingredient infal·lible dels seus muntatges. I és que , un cop passats els primers minuts de representació, comencem a percebre ja que els intèrprets diuen o fan coses que no semblen respondre del tot a la dramàtica situació que viuen els seus personatges. D’això, a comprovar que en realitat ens trobem a un assaig de l’obra que començava a prendre forma, només hi ha un pas. I el pas següent consistirà ja en trencar la quarta paret: prepareu-vos, perquè aquest trencament, pot fins i tot arribar a assolir nivells ben carregats d’intencions libidinoses.
Però no avancem esdeveniments. El que importa de moment és assenyalar de quina forma , aquest espectacle formalment tan proper a l’estètica i la dinàmica pròpies de Peeping Tom ,presenta alhora diferencies marcades amb tot el que li havíem vist fer abans a la companyia; unes diferències derivades precisament de la doble crisis del seu director, i de les ganes de xalar en primera persona que els hi ha entrat als membres de la companya. I ja posats, i un cop comença la xerrameca ( que, per cert, elimina gairebé per complert el component coreogràfic associat des de sempre a una companyia emblemàtica de la dansa teatre) ,emergeixen entre el gel de mentida de l’escenari veritats traumàtiques, reflexions sobre el masclisme endèmic, imatges associades a velles violències domèstiques que formen part d’un vell record de la infància, i un grapat d’aquella mena d’endogàmiques idees sobre què significa fer teatre i de quina manera fer teatre marca la vida personal ,que surten sempre al pas quan la gent de teatre es posa a parlar de teatre. Tot plegat , dona lloc a un grapat de moments fascinants, imatges hipnòtiques , fragments intensament lúdics, i saborosos cops d’enginy. I tot plegat, transmet també de vegades la sensació d’acumulació atropellada d’idees que no sempre es materialitzen de la millor de les maneres , i que desemboquen en un divertit tour de force final a càrrec de l’intens Romeo ,atacat de desmesura temporal, i amb una lleugera tendència a provocar fàcils efectes humorístics. Som davant un espectacle agosaradament imperfecte, que et manté sempre pendent del que vindrà després, però que no sempre assoleix l’objectiu de complir les expectatives que genera. Però som alhora davant una nova demostració del talent d’una companyia que fins i tot quan entra en crisis ,sap fer de les crisis quelcom estimulant.
