No és que m'hagi agafat un rampell feminista amb aquest títol. «Visca la vulva!» és un dels lemes que presideix el muntatge «S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts), de la companyia belga Peeping Tom. Visca la vulva!, doncs i el que calgui que pengi i que s'hi assembli, posats a no discriminar. Els espectadors que vegin l'espectacle entendran per què.
Els Peeping Tom continuen amb les seves coordenades artístiques, aquesta vegada més que mai perquè el titol de l'espectacle són precisament les coordenades on es troba la que anomenen l'illa de la Decepció, a l'Antàrtida, on ha quedat embarrancat en el gel el vaixell de la companyia. Sense menjar, sense comunicació, confiant que el desglaç els alliberi.
He dit “el vaixell de la companyia” perquè en realitat tota la trama és una introspecció cap al seu interior, en una metàfora freda i distòpica d'un moment de l'ésser humà sense un futur gaire prometedor. Una metàfora, a més, que la companyia Peeping Tom fa extensiva a la situació degradada de les relacions personals.
Els Peeping Tom tenen el do de crear un espectacle clarament híbrid a partir del que seria el registre de la dansa, però aquesta vegada molt més híbrid que no pas en el seu últim espectacle «Triptych», vist també al TNC fa dos anys, on el vaixell ja hi era, però en la seva decoració estil Titànic de les cabines i els salons interiors. Ara, en aquest nou espectacle, hi ha una bona part considerable de text —sempre sobretitulat, esclar—, cosa que reforça el seu caràcter dramatúrgic sense deixar de banda el registre d'influència cinematogràfica.
L'espectacle «S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts) es basteix d'una imponent escenografia, d'uns permanents efectes de so i una tenebrosa il·luminació. Però, alerta, perquè tot plegat es desfà com el gel quan, entremig de la trama, s'obren els llums i es trenca l'encanteri teatral per entrar en la realitat desesperant de la companyia i de cadascun dels intèrprets.
És aleshores quan el plàstic, el cartó pedra, els artilugis rudimentaris i els efectes falsos mostren als espectadors la sofisticació de la màgia teatral i, parodiant el topònim de l'illa de gel, també la decepció d'aquesta mateixa sofisticació i, sortosament per als espectadors, amb guspires d'humor, amb accions a vegades hilarants, que van de menys a més picaresques.
Per exemple, fer teatre vol dir anar per tot el món, diuen, visitar ciutats boniques i d'altres no tant, entre alguns noms de tercer ordre, afegint-hi Barcelona, per exemple, o per conèixer les modestes habitacions dels hotels Ibi. Picades d'ullet iròniques que ajuden a somriure i que no fan cap mal.
El coreògraf francès Frank Chartier, autor del concepte escènic i director de l'espectacle, s'inclou en un off permanent en el muntatge i el desmuntatge de la trama. Frank Chartier confessa que es troba en un moment d'estat de depressió i, amb veu d'ultratomba, diu que ha perdut les idees, que està buit, malgrat que moltes de les idees li han estat regalades generosament pels intèrprets de la companyia, pel que deixen anar els altres, però ell es troba en un estat anímic artísticament feble.
Frank Chartier dialoga amb els intèrprets, els interpel·la i l'interpel·len, juguen a fer teatre dins el teatre i repeteixen escenes en un assaig improvisat on el naufragi és una estafa i l'illa de gel una massa de plàstic relliscosa —com el fals bombo de vestuari de l'embaràs d'una de les actrius— de material tan poc sostenible com poc respectuós amb el medi ambient.
El discurs d'aquest «S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts) dels Peeping Tom està farcit de reflexions sobre allò que preocupa la societat actual: la solitud personal, les seqüeles mentals arran de l'últim virus, la crisi climàtica, la inflació, les relacions pare-fill, la violència en el si familiar, la mort, el sentit de la vida i, com a conclusió, la desaparició dels peixos, ennuegats de plàstic —uns éssers més essencials que l'home i la dona, afirmen els Peeping Tom—, uns éssers aquàtics a qui cal salvar, ni que sigui amb un exercici de respiració artificial, a falta d'un desfibrilador d'emergència, que el vestíbul del TNC, per cert, ja té, per si de cas, perquè en teatre no se sap mai el que pot passar.
«S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts) no es mou de les coordenades establertes i és un espectacle eminentment de mirada plàstica que arrenca amb una certa lentitud, cosa que no ha de decebre els espectadors —malgrat el nom de l'illa Decepció— i que va pujant de to progressivament, deixant que cadascun dels intèrprets tingui el seu moment de glòria, en una opció que sempre manté el fals caràcter d'improvisació, però que es fa evident també que obeeix a una creació col·lectiva de la companyia i que, després d'una hora i tres quarts, esclata amb un soliloqui excepcional. Allò que es podria qualificar de “monòleg mestre”, en una societat escènica saturada de monòlegs banals d'aprenent.
Aquí, la cirereta del pastís, és a càrrec de l'actor portuguès Romeu Runa, en una final apoteòsic de paraula i de gest —no es pot desvelar res més, però val la pena no perdre-se'l— i que no necessita cap efecte escenogràfic d'aquells espectaculars per “épater les bourgeois”, com tantes vegades passa, perquè ell sol, a peu de platea, cara a cara amb els espectadors —mes aviat diguem que pèl a pèl amb els espectadors— en té prou amb la paraula esquinçadora, en èxtasi, que és com un plor, un lament que li surt de l'ànima i que deixa com a llegat a tot l'auditori l'immens plaer de la foscor. Ens cal més Peeping Tom perquè es torni a fer la llum teatral. (...)
