Tots els estudiants d'escoles de teatre aspirants a dedicar-se a tan “noble” ofici haurien de veure aquest espectacle produït per la companyia La Ruta 40, gairebé un documental testimonial en clau de “voyeur” sobre el gremi d'una època tan precària professionalment com l'actual. «Sacarina» és una adaptació de l'obra original de Davide Carnevali (Milà, Llombardia, Itàlia, 1981), dramaturg relacionat amb el teatre català en diferents àmbits i doctorat en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà, fa més de deu anys, Carnevali ironitzava sobre el gremi italià acostumat a la bona vida del “cafè, copa i puro”. Aquí, Albert Arribas, juntament amb el mateix Davide Carnevali i la resta de la companyia han fet una adaptació revisada i ampliada que fa una mirada gairebé a ull de dron sobre els ambients més “in” i més “on” de la ciutat de Barcelona del primer quart de segle XXI.
Per crear una ambientació encara més realista a la situació, la companyia ha redecorat el reduït espai d'El Maldà amb uns “chaise longues” als voltants de la sala i unes tauletes de bar, a més d'una pantalla gegant de televisió on no només es retransmet el partit del dia sinó que s'hi veuran alguns spots de publicitat. Els quadres clàssics que hi ha habitualment a les parets de la sala s'han modificat amb imatges animalesques que lliguen amb el personatge absent de l'obra: un gos a qui els terrosets de sucre li fan remenar la cua.
Però el més important de l'obra —que és de les breus, uns setanta o vuitanta minuts— és el naturalisme amb què els tres intèrprets retraten la situació que viuen molts dels joves actors i de les joves actrius quan cauen a les mans d'un productor barrut i com aquest pot moure els fils perquè siguin ells els que acabin fent canviar l'autor de la seva estructura original. Tot plegat per fer creïbles uns quants sopars de duro que el productor, que ha deixat el teatre per explorar el món televisiu, encoloma a la parella d'aspirants a protagonitzar un espai pilot que els ha de canviar la vida... ni que sigui apostant, com si fos un fons d'inversió d'alt risc, amb la compra d'un contenidor —com aquells que serveixen per fer habitatges socials— que pot acabar rendint, segons ell, com la gallina dels ous d'or.
Estructurada en diàlegs per parelles —hi ha unes taules de tamboret altes per a les seves interpretacions— la trama s'emporta els espectadors per la via directa quan li parlen de fets tan a flor de pell com la moda del barri de Sant Antoni; les superilles de l'Ajuntament de Barcelona liderat per Ada Colau; les promeses del regidor socialista en coalició amb ella, Jaume Collboni; les propostes d'un futur ideal per viure a la gran urbs; el paper dels jubilats asseguts a les pilones de ciment o l'afecció a mirar les televisions metropolitanes des de Betevé —no hi falta una irònica referència puntual a les llargues emissions de nit arran dels aldarulls de carrer per la sentència del Procés de la tardor del 2019— a les programacions més locals de l'Hospitalet o Badalona. En contrast, l'aspirant a actriu somnia en la ciutat de Berlín on ha estat treballant en un teatre... de cambrera, i on, com deia aquell, quan estava cansat de la seva covarda, vella i tan salvatge terra, li agradaria fotre el camp nord enllà, on li havien dit que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç... i, a més, hi tenen la Schaubühne!
Ell és l'Albert, actor amb principis interpretat per Albert Prat, poc decidit, arrelat a Barcelona, sense ganes de marxar a fora per obrir-se al món, conformista amb sous precaris de prop de 800 euros. Ella és Lara, actriu interpretada per Lara Salvador, llençada, somniadora, a la vora de tocar amb la punta dels dits el cel d'un paper protagonista de televisió. I el cràpula productor és Sergi, interpretat per l'actor Alberto Díaz, capaç de vendre neveres als habitants d'un iglú, mentre endrapa en cada funció una bossa de xips o un entrepà farcit d'amanida.
Tres interpretacions amb una expressivitat que no necessita paraules i que, sota una bona i dinàmica direcció del també actor Sergi Torrecilla —actualment formant part del repartiment de La Perla 29 a «Només la fi del món»— endolceixen amb terrossets de sucre l'agror d'un temps, un ofici i una ciutat que l'especulació, la crisi econòmica, el fre de la iniciativa i la massificació turística han capgirat del dret i del revés i han edulcurat amb enganys artificials com la sacarina. (...)
