Sacarina

Teatre

informació obra


Autoria:
Davide Carnevali
Traducció:
Albert Arribas
Companyia:
La Ruta 40
Intèrprets:
Alberto Díaz, Albert Prat, Lara Salvador
Escenografia:
Clàudia Vilà
So:
Pau Matas Nogué
Sinopsi:

En una Barcelona poc atractiva, dos actors poc hàbils i un gos lleial, sota la direcció d’un productor indesitjat, seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els dóna l’oportunitat de portar una vida digna. Però és un somni que continua sent un somni, perquè viuen en una ciutat abocada al turisme i a l’especulació immobiliària . En un món insatisfactori, la desobediència i la mentida, per necessitat o per virtut, són la base de les relacions personals, actuen com a motor d’acció i donen els seus bons resultats. Al final, dels quatre personatges, almenys la meitat arriben a la seva intenció. Però, qui? Aquesta és una història antiga. Una història tan antiga com el món. Que curiosament roman actual. És la història de com el desig pot corrompre l’home. I com l’home es deixa corrompre fàcilment. Sobretot si l’entorn en què viu no només ho accepta, sinó que ho exigeix. Una història de supervivència al cap i a la fi.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Sacarina

29/02/2020

Una comèdia àcida i amarga sobre la precarietat en les relacions humanes

per Iolanda G. Madariaga

Si mai us heu descobert enganxats a una conversa aliena en qualsevol lloc públic, heu de veure Sacarina. Una proposta escènica brillant per a una comèdia divertida que, amb un joc d’embolics ultrateatrals, posa el focus en la realitat més grisa de les arts escèniques. La sala del Maldà s’ha convertit en un bar d’aquests que proliferen per Ciutat Vella per acollir aquesta àcida comèdia que Davide Carnivali ha volgut endolcir només en l’edulcorant títol. Sergi Torrecilla sap moure els ressorts de la comèdia. Col·loca els seus intèrprets estratègicament frec a frec amb el públic, una mica per sobre, i ben il·luminats. Unes interpretacions magnífiques d'Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador omplen uns personatges, encara que caricaturitzats, profundament humans. Després del seu remarcable Reiseführer (Espai Lliure, 2019), la Ruta 40 torna a encertar de ple vessant a l’escena la seva mirada crítica sobre el seu entorn.

Sota l’esguard d’una divertida fauna humanitzada en els retrats curosament emmarcats i penjats a les parets, assistim -com a voyeurs improvisats- a distintes converses que acabem encaixant com peces d’un trencaclosques. L’esperit tafaner dels espectadors queda del tot satisfet: hi ha un productor que parla per telèfon amb “un autor” de la gravació d’un episodi pilot d’una sèrie televisiva. Hi ha un actor i una actriu que han de començar a assajar quelcom que haurà de ser un punt d’inflexió en la seva carrera professional. També hi ha un gos -imatge simbòlica de la fidelitat- al que la seva mestressa (l’actriu) dóna terrossos de sucre per fer-li empassar les medecines més amargues. Diferents converses en dies i hores diferents que acaben lligant com un bon allioli espès i coent. Només l’espectador en té tots els ingredients. Sacarina parla del desolador panorama professional dins les arts escèniques aquí i ara. La ficció televisiva apareix com l’únic clau on agafar-se per sortir de la precarietat econòmica en què estan instal·lats els protagonistes. Un paper en un episodi pilot que haurà de ser una sèrie d’èxit, és tan llaminer que tot s’hi val. La precarietat econòmica posa en perill l’amistat i bombardeja l’ètica en les relacions professionals. Amb un final aparentment obert, l’únic sucre que s’hi pot trobar en tot plegat, és el que hi ha repartit en terrossos a les taules del bar; insuficient per llevar l’amargor d’aquesta Sacarina que, tanmateix, ens ha fet riure. 

Trivial