Sacarina

informació obra



Autor:
Davide Carnevali
Traducció:
Albert Arribas
Companyia:
La Ruta 40
Intèrprets:
Alberto Díaz, Albert Prat, Lara Salvador
Escenografia:
Clàudia Vilà
So:
Pau Matas Nogué
Sinopsi:

En una Barcelona poc atractiva, dos actors poc hàbils i un gos lleial, sota la direcció d’un productor indesitjat, seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva. Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els dóna l’oportunitat de portar una vida digna. Però és un somni que continua sent un somni, perquè viuen en una ciutat abocada al turisme i a l’especulació immobiliària . En un món insatisfactori, la desobediència i la mentida, per necessitat o per virtut, són la base de les relacions personals, actuen com a motor d’acció i donen els seus bons resultats. Al final, dels quatre personatges, almenys la meitat arriben a la seva intenció. Però, qui? Aquesta és una història antiga. Una història tan antiga com el món. Que curiosament roman actual. És la història de com el desig pot corrompre l’home. I com l’home es deixa corrompre fàcilment. Sobretot si l’entorn en què viu no només ho accepta, sinó que ho exigeix. Una història de supervivència al cap i a la fi.

Crítica: Sacarina

06/03/2020

Retrat pròxim

per Alba Cuenca Sánchez

A vegades, entre l’instint de supervivència i l’egoisme hi ha una línia molt fina. Els motius i les conseqüències dels nostres actes es retroalimenten amb la mateixa rapidesa amb què el blanc d’un terrós de sucre es corromp pel negre del cafè fins a desaparèixer. Això és el que es planteja a Sacarina, una comèdia àcida de l’italià Davide Carnevali que La Ruta 40 presenta amb una mordaç adaptació.

La proximitat del muntatge apareix en molts sentits i té una força reveladora. D’una banda, Sergi Torrecilla, membre de la companyia que en aquesta ocasió assumeix el rol de la direcció, elimina la distància entre platea i escenari i converteix la icònica sala del Maldà en un bar amb taules on se situen tant públic com personatges. De l’altra, en l’adaptació de la companyia, que s’intueix no gaire allunyada de la realitat –no és un autoficció, però podria ser-ho-, la Lara (Salvador) i l’Albert (Prat) són intèrprets que sobreviuen resignats en un entorn hostil, on la seva màxima aspiració és cobrar 800 euros al mes. A l‘obra, parlen enfadats de la gentrificació i l’especulació dels barris i els bars de Barcelona – incloent el lloc on es troben-, però alhora estan disposats a participar d’ella si això els permet millorar. Aquesta doble moral emesa des del nostre costat i embolcallada en un humor àcid i molt orgànic ens interpel·la i ens qüestiona. És molt fàcil jutjar-los des de fora, però nosaltres que faríem/fem?

Per més que s’omplin la boca amb els anglicismes més actuals i les idees més extravagants, l’actor, l’actriu, el productor implacable (Alberto Díaz) i l’autor absent són personatges d’un ecosistema animal regit per la llei del més fort. I això és mostra molt bé en la inquietant escenografia de Clàudia Vilà, amb un toc lleugerament surrealista en què la ‘modernor’ de la gespa artificial, els quadres i els terrossos de sucre servits en bols per a gossos emmascara esmorzars de cafè i croissant a 11 euros.

L’espectacle parla del món de la televisió, però podria parlar de qualsevol altre. El que s’explica no és més que una anècdota de moltes, un d’aquells casos en què els personatges es traeixen els uns als altres per salvar-se a sí mateixos. Certament, i tal i com s’admet al programa de mà, res nou. Fins i tot es troben a faltar sorpreses o girs inesperats, doncs la trama no deixa de ser una crònica de l’estratagema anunciada de bon principi. I amb tot, el com, l’adaptació situada a la Barcelona més actual amb uns personatges plenament recognoscibles la converteix en un retrat divertit, dinàmic i ple d’irona en què els artífexs s’atreveixen a riure de sí mateixos. 

Trivial