A vegades, entre l’instint de supervivència i l’egoisme hi ha una línia molt fina. Els motius i les conseqüències dels nostres actes es retroalimenten amb la mateixa rapidesa amb què el blanc d’un terrós de sucre es corromp pel negre del cafè fins a desaparèixer. Això és el que es planteja a Sacarina, una comèdia àcida de l’italià Davide Carnevali que La Ruta 40 presenta amb una mordaç adaptació.
La proximitat del muntatge apareix en molts sentits i té una força reveladora. D’una banda, Sergi Torrecilla, membre de la companyia que en aquesta ocasió assumeix el rol de la direcció, elimina la distància entre platea i escenari i converteix la icònica sala del Maldà en un bar amb taules on se situen tant públic com personatges. De l’altra, en l’adaptació de la companyia, que s’intueix no gaire allunyada de la realitat –no és un autoficció, però podria ser-ho-, la Lara (Salvador) i l’Albert (Prat) són intèrprets que sobreviuen resignats en un entorn hostil, on la seva màxima aspiració és cobrar 800 euros al mes. A l‘obra, parlen enfadats de la gentrificació i l’especulació dels barris i els bars de Barcelona – incloent el lloc on es troben-, però alhora estan disposats a participar d’ella si això els permet millorar. Aquesta doble moral emesa des del nostre costat i embolcallada en un humor àcid i molt orgànic ens interpel·la i ens qüestiona. És molt fàcil jutjar-los des de fora, però nosaltres que faríem/fem?
Per més que s’omplin la boca amb els anglicismes més actuals i les idees més extravagants, l’actor, l’actriu, el productor implacable (Alberto Díaz) i l’autor absent són personatges d’un ecosistema animal regit per la llei del més fort. I això és mostra molt bé en la inquietant escenografia de Clàudia Vilà, amb un toc lleugerament surrealista en què la ‘modernor’ de la gespa artificial, els quadres i els terrossos de sucre servits en bols per a gossos emmascara esmorzars de cafè i croissant a 11 euros.
L’espectacle parla del món de la televisió, però podria parlar de qualsevol altre. El que s’explica no és més que una anècdota de moltes, un d’aquells casos en què els personatges es traeixen els uns als altres per salvar-se a sí mateixos. Certament, i tal i com s’admet al programa de mà, res nou. Fins i tot es troben a faltar sorpreses o girs inesperats, doncs la trama no deixa de ser una crònica de l’estratagema anunciada de bon principi. I amb tot, el com, l’adaptació situada a la Barcelona més actual amb uns personatges plenament recognoscibles la converteix en un retrat divertit, dinàmic i ple d’irona en què els artífexs s’atreveixen a riure de sí mateixos.
