Sacra

informació obra



Direcció:
Asun Noales
Intèrprets:
Asun Noales, Saray Huertas, Salvador Rocher, Diana Huertas, Sebastián Rowinsky, Carmela García
Assesoria de moviment:
Dolma Jover
Escenografia:
Ana arquitectos
Vestuari:
Carlos Milla, Emilio Morales
Il·luminació:
Juanjo Llorens
So:
Eurotrack Estudio
Direcció Musical:
Germán Antón , Francisco Sarabia Marchirán
Autoria:
Olga Álvarez, Jordi Cabestany
Sinopsi:

Un pensament de la filòsofa i escriptora Maria Zambrano ens dóna la clau per entrar en el món de Sacra: “L’home és l’ésser que pateix la seva pròpia transcendència”. Perquè Sacra és un viatge a través de la vida, de l’existència humana, que planteja la necessitat de transcendir-hi per vèncer la mort, l’oblit.

Sacra recorre els cants i els ritus divins de diferents pobles i cultures, llengües i èpoques, per explorar el llarg procés d’experiències que se succeeixen des de l’instant en què l’ànima, l’energia vital, abandona la seva condició etèria per materialitzar-se en un cos, i fins que es retroba amb la seva immaterialitat, després que el cos mor. Un cicle que es tanca i s’obre en si mateix en un altre temps, una altra vida i una altra pell.

La companyia OtraDanza, dirigida per Asun Noales, celebra el seu desè aniversari amb un espectacle presentat per Noales l’any 2004 i que s’ha renovat per a la celebració. Aquest Sacra reconstruït té el segell de la companyia valenciana: l’ús de la llum per dibuixar volums i atmosferes, un espai sonor que embolcalla la peça amb delicadesa i un treball coreogràfic que ratlla l’excel·lència.

Crítica: Sacra

09/03/2018

Un tomb per la vida

per Jordi Bordes

Una coreografia per a sis ballarins és, d'entrada, avui, un luxe. Si a sobre, el nombre permet construir un dispositiu complex, que es desplega amb intel·ligència i que parteix d'un tema evocador (com el ritual, la sacralitat) ja és per celebrar-ho doblement. OtraDanza no venien a Barcelona des del 2012, un parèntesi incomprensible que gràcies a la Quinzena metropolitana (i al DanSaT!) s'ha aconseguit tancar. La peça mostra un treball molt variat, amb una il·luminació que multiplica les capacitats del moviment, que óna petits esquitxs del que poden ser retrats d'una vida. Els sis ballarins tenen una tipologia de moviment molt variada. L'encert és aconseguir que cadascú pugui brillar (sense arribar a fer un solo,en la majoria dels casos) en el seu estil d'origen i que es desenvolupi amb correció amb els altres moviments. 

Sacra és un  àlbum de la vida. Des que l'ADN  construeix la primera escala de vida possible (intrigant aquest moviment sinuós amb les mans enganxades a la cintura) fins a una mort inesperada, just després del moment de major lluïment. Això no és cal spoiler perquè tothom pot imaginar que si hi ha un naixement, hi haurà d'haver una mort. El que ja és més desassegador és l'epíleg en què ens descobrim animals carronyaires (i no cal traslladar-se a l'argument de Frankenstein). La metàfora és, potser, una de les alertes dramatúrgiques de l'obra. 

La coralitat domina l'escena. No hi ha però una dansa que es pugui donar per folklòrica, popular o de ritual fins a l'esclat de la festa, en què també hi entra l'espectacularitat de l'acrobàcia urbana. Sobta la capacitat del muntatge en què les escenes poden quedar patides de cop per una transició, sovint que torna a volum i moviment zero i, tot i així, no decau l'interès del públic. Sí que és cert que alguns quadres s'allargassen, però raonava la coreògrafa i ànima dOtraDanza, Asun Noales, que és imprescindible perquè en els instants d'improvisació han d'escoltar-se per comprovar que la rotació està tancada. Això els dóna una connexió molt fèrtil entre els intèrprets que comparteixen  l'escena: És una peça molt ballada, de llargs desplaçaments, amb molta fisicalitat, tot i que hi hagi poc contacte entre ells en la majoria dels quadres. En aquest sentit, recorden la força i intensitat de Hofesh Scheckter (Sun, per exemple). I, puntualment, hi ha algú que s'arrauleix a un racó, dret, d'esquenes, com pregant, qui sap si allunyant-se de la comunitat o revivint el quadre que es desenvolupa, amb brillantor, a l'escenari. Potser és el ressò de la màxima de Maria Zambrano que ha estat inspiració per a Sacra: "L'home és l'ésser que pateix la seva pròpia transcendència." Que tornin OtraDanza, una obra que agrada tant al públic més experimentat de la dansa com, sobretot, als que comencen a temptejar-hi.

Trivial