Safareig, anàlisi semàntica de l'amor

informació obra



Companyia:
Com un llum
Intèrprets:
Claudia Nogués, Núria Llausí, Adriana Galícia
Autor:
Marià Llop
Producció:
Sílvia Mercè i Sonet
Escenografia:
Júlia López Melià
Sinopsi:

Aquest espectacle posa en relació dues societats ambientades en dues temporalitats fictícies per reflexionar sobre la construcció cultural de l’amor a través del llenguatge. Marià Llop, autor d’aquesta obra que barreja veus a cappella, cançons tradicionals, dansa i filosofia als safareigs, ha dut a terme un treball impecable i d’una delicadesa i profunditat excepcionals.

Crítica: Safareig, anàlisi semàntica de l'amor

07/11/2021

Airejar l'armari

per Jordi Bordes

La companyia Com un llum han sabut estirar, amb paciència, el fil dels safareigs. Les converses, que donarien a frases fetes (sovint en to despectiu: Fer safareig; La roba es renta a casa...), destil·laven també cançons i contes d'un amor quasi èpic. Les tres actrius es desdoblen en sis personatges per evidenciar que en totes les colles de rentadores hi havia secrets que costava d'arrencar, persones que s'atrevissin a explicar el seu drama de portes endins. Les taques de la roba les delataven però elles es mostraven hermètiques. La trobada també era moment de posar a prova l'oratòria, la manera de conèixer i fer veure mons més ellà del dia a dia rutinari i pobre d'esma. I, és clar, l'amor, hauria de ser un element recurrent, que dringa com el salt d'aigua ben fresca isempre està disposada a rebregar-hi els llençols un altre cop, fins a deixar-los ben perfumats i blancs del sol.

La posada en escena juga amb el bonic contrast d'uns cants a cappella sublims al costat de gibrells, sabons i aigua. Hi alterna el català i el castellà de forma natural. I també el llenguatge de signes, que atorga una tridimensionalitat a la peça, que incorpora com a forma dramatúrgica i també mostra les dificultats de les persones sordes en no poder intervenir en una conversa perquè no pot seguir el diàleg. és més enrevessat la insistpencia amb l'aquí i l'ara el present iel passat. En relitat, és cert, estendre la roba, ens connecta a un moment universal, quotidià, que no coneix d'èpoqies (però sí d'estaments socials).

Dos cops l'any toca buidar l'armari i reordenar-lo. Decidir què necessita una rentadora i què se l'acomiada. és una discussió, entre els adults, sovint personal. Es tracta de triar. I de reconèixer que hi ha peces de roba que ja no s'adequen al perfil prsonal de cadascú. tot i saber-ho, alguns cops, s'enfonsa de nou a l'armari fins a la propera revisió. Confiant que la nostàlgia sigui una altra cop més forta que el pragmatisme del canvi d'hivern /estiu. L'amor platònic i el romàntic, espontani, seductor, irreflexiu, juganer és com aquella samarreta desgastada que caldria dur a reciclar però que, potser, algun dia, apareix el moment de lluir-la.

Abans que la rentadora passés a ser un electrodomèstic massiu, la roba s'havia de rentar als safareig o al riu, sovint compartint-lo amb altres dones (perquè, sí, era un exercici bàsicament femení, de feina de casa). Aquell pssava a ser una estona íntima de convivència ntre les veïnes. Es podien explicar allò que no s'atrevirien a fer-ho al menjador amb el marit i els fills. Per això, Paula Vogel situava el drama d'Othelo a ulls de la víctima, Desdèmona, en el safareig. També al Sismògraf es va fer una peça de dansa comunitària en què les dones rentaven i es confessaven entre esbandida i esbandida (La bugada). Mercè Rodoreda hi veia uina ocasió literària propícia tot rentant la roba. Hi apareixen a Mirall trencat. Un dia i també a Quanta, quanta guerra. També Federico García Lorca imaginava relacions extramatrimonials al riu, entre la bugada. I, fins i tot els Amics de les Arts, dins de la complexa habitació de rentar a L'home que treballa fent de gos. El tgreball de Com un llum no va pas tant lluny. Amb l'austeritat de l'espai escènic saben imaginar dones que es rebel·len poetesses i que viuen un món més amable i feliç que el que el depara el dia a dia. És un moment de sororitat i d'atrevir-se a deixar un secret que ofega. Juntes, amb l'ajut del cant i deixant-se les pinces d'estendre obren el pas a un nou camí.