Señora de rojo sobre fondo gris

Teatre

informació obra


Intèrprets:
José Sacristán
Producció:
Sabre Producciones, Pentación Espectáculos
Sinopsi:

Estiu i tardor del 1975. Un pintor, amb molts anys en l'ofici, porta temps immers en plena crisi creativa. Des de la mort de la seva dona, que ho era tot per ell, no ha pogut tornar a pintar. En aquest estat recorda tots aquells moments que va viure amb ella durant tota la seva vida, així com l'aparició d'una malaltia que la va conduir a una mort inesperada als 48 anys d'edat. 

Crítica: Señora de rojo sobre fondo gris

07/04/2019

Amb els pinzells i la paleta absents

per Andreu Sotorra

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i diueu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill. Esclar que són més de seixanta anys trepitjant escenaris, però això no impedeix que, per a l'actor, sempre sigui una primera vegada.

José Sacristán potencia amb aquest homenatge a Miguel Delibes l'actor que porta dins. L'experiència com a espectadors ens fa saber que l'acústica del Teatre Romea no és de les millors del món, malgrat que el teatre en conjunt sí que és esplèndid. Doncs, José Sacristán supera aquesta dificultat acústica i la domina amb una exemplaritat que valdria la pena que altres intèrprets que trepitgen aquest escenari analitzessin.

Hi ha fugaços moments, sí, que Sacristán recula endins de l'escenari i només aleshores es difumina alguna paraula, però passa en molt poques ocasions. I també hi ha estossecs continuats i injustificats de la platea que Sacristán recrimina amb una pausa i una mirada gèlida. El dia de la meva funció això va passar en més d'un moment del discurs fins al punt que va semblar que José Sacristán estava a punt d'aturar el monòleg i crear una d'aquelles situacions tenses que algun actor ha creat, si no amb els estossecs, almenys amb l'ús incívic dels mòbils, una altra plaga. No ho va fer, però va esperar al final després dels aplaudiments, fora de text: «Sisplau, tinguin cura de la seva salut!». Nyaca!

El muntatge sobre aquesta peçça del 1991 de Miguel Delibes compta amb Sacristán com a aposta principal, però la direcció ha matisat molt el seu moviment, en una escenografia grisosa que porta al record del passat, amb una il·luminació que estableix gairebé un diàleg amb el discurs de l'actor, i amb un final on es va projectant aquella imatge de la qual el personatge de Delibes, un pintor que ha perdut l'art de pintar, ha anat parlant constantment: el quadre de la “señora de rojo” que va pujant de color i de lluminositat, com si el pintor absent del relat hagués anat fent la seva feina amb els pinzells i la paleta mentre Sacristán feia la seva narració poètica d'una història dissortadament real. (...)

Trivial