Señora de rojo sobre fondo gris

Teatre

informació obra


Intèrprets:
José Sacristán
Producció:
Sabre Producciones, Pentación Espectáculos
Sinopsi:

Estiu i tardor del 1975. Un pintor, amb molts anys en l'ofici, porta temps immers en plena crisi creativa. Des de la mort de la seva dona, que ho era tot per ell, no ha pogut tornar a pintar. En aquest estat recorda tots aquells moments que va viure amb ella durant tota la seva vida, així com l'aparició d'una malaltia que la va conduir a una mort inesperada als 48 anys d'edat. 

Crítica: Señora de rojo sobre fondo gris

03/04/2019

Descobrir la ironia quotidiana darrere l'ombra del xiprer

per Jordi Bordes

La posada en escena de José Sacristán sobre aquella petita narració de Miguel Delibes no enganya. Té de particular que es tracta d'una peripècia dramàtica autobiogràfica. Sacristán és aquell pintor (l'alter ego de Delibes) que lamenta la mort de la seva dona, dècades després de la seva desaparició, encara. Que només la pot convocar si encerta la combinació d'alcohol i desesperació al seu estudi. Està tancat sobre sí mateix, llepant-se les ferides. La seva dona ja l'avisava que ell necessitaria una altra companya si ella faltés abans. El que no esperaven cap dels dos, sembla, és que el comiat es produís tant d'hora. 

La dramatúrgia no arrisca en res. Símplement, exposa un personatge fràgil, vulnerable que li agrada recordar. Ho necessita per poder sobreviure. I parla de les seves converses intranscendents abans i durant la inesperada malaltia mortal. Evidentment, arriba als moments de commoure, amb els ulls vidriosos, i un lèxic molt literari. És cert que Delibes és molt més que aquella conegudíssima "La sombra del ciprés es alargada" i que, tot i els capvespres i els gustos pel blau i el gris, també té tocs de fina ironia (com aquella senyora de vermell,que contrasta, del títol). Són instants imprescindibles, preciosos. Que donen aire i vida al protagonista i també a la mateixa peça. Esquitxen en la seva justa mesura, sense emborratxar, sense excedir-se. Sacristán quasi recita un text sovint poètic, de llargues frases que es desplomen  en imatges i qualificatius fins a l'extrem. Ell torna a interpretar un personatge adult, que veu la vida des del retrovisor, sense massa esperança ni desig de l'avui ni del demà. Com aquell Almacenados (2006). 

Trivial