Serà el nostre secret

informació obra



Dramatúrgia:
Marta Montiel, Elies Barberà, Daniela Feixas
Intèrprets:
Marta Montiel, Elies Barberà
So:
Lluís Robirola
Il·luminació:
Lluís Robirola
Escenografia:
Anna Tantull
Músics:
Gregori Ferrer
Sinopsi:

Crítica: Serà el nostre secret

19/07/2020

La paraula que sacseja

per Dani Chicano

Hi ha una reflexió en la peça de teatre verbatim Serà el nostre secret que encara ressona a la Sala La Planeta, tres setmanes després de la seva estrena: “Si en un vagón de metro donde van veinte personas, hay como mínimo cuatro personas abusadas; mínimo un abusador tiene que estar en el vagón también, ¿no? ¿Dónde está? ¿Dónde está el abusador? Porque si las cifras hablan de uno de cada cinco niños, entonces en contrapartida, ¿cuántos abusadores tiene que haber?” És el cop de puny. És la reflexió que fa que, de sobte, el punt de vista de l’espectador faci un canvi necessari que permeti començar a afrontar un problema greu, un tabú, com són els abusos sexuals a infants. Posteriorment, la directora de l’obra, Daniela Feixas, rebla el clau en el col·loqui que forma part intrínseca de l’espectacle: “Més que un #MeToo de víctimes, caldria que hi hagués un #MeToo d’abusadors”, etziba. Es tracta d’un muntatge que acompanyarà per sempre més al públic i que acompleix a la perfecció la seva missió des del més profund compromís ètic i social: despertar la consciència del públic i posar-lo alerta.

Serà el nostre secret és un més dels brillants capítols de la sèrie de peces de teatre verbatim produïda per la imprescindible Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions). El seu punt de partida es troba en una de les peces anteriors, No m’oblideu mai, en que la temàtica era el suïcidi juvenil i que tenia molts punts de contacte amb els abusos infantils. Marta Montiel i Elies Barberà van fer aleshores la tasca d’investigació, documentació i realització d’entrevistes, i han repetit aquest mateix esquema a Serà el nostre secret, afegint-hi la Daniela Feixas, responsable, a més de la direcció, de la dramatúrgia, que en aquesta obra és especialment complexa. S’ha de tenir una valentia i un coratge immensos i una gran sensibilitat per abordar amb profunditat un tema dolorós com pocs. S’ha de tenir un tacte i una delicadesa extrems per dur aquest material a escena, i s’han de tenir uns coneixements i recursos de construcció dramàtica molt ferms per no caure en la morbositat o l’horror, que seria el més fàcil. L’equip format per Barberà, Montiel i Feixas –Llàtzer Garcia en el cas de No m’oblideu mai- ho han tornat a fer i han excel·lit novament a l’hora de fer la tria de testimonis dels supervivents, de familiars propers, d’especialistes... També l’encerten en la introducció de dues cançons interpretades fabulosament en directe per Èric Serrano, que va fer versions glorioses de Sweet child of mine (Guns’n’Roses) i de Corvus, un tema escruixidor de Joan Reig (Els Pets) en que narra la seva vivència com a infant abusat.

La dada estadística del 2013 a la Unió Europea és que 1 de cada 5 infants ha estat o serà abusat abans d’arribar a la majoria d’edat. És un horror. Però el que resulta més inquietant i a la vegada insuportable -això és quelcom que el muntatge remarca especialment- és que el 85% d’aquests abusos es realitzen en l’entorn familiar o de confiança dels infants, deixant horribles seqüeles físiques i psíquiques de tota mena. El fet que els abusos es produeixin en l’entorn de confiança fa que en la majoria dels casos no se’n parli i encara menys que es denunciï. En el silenci, l’agressor se sent còmode. Sempre t’han dit a casa: “Compte amb els estranys!”. Quina paradoxa, oi? La cosa és tan complexa que, si es denuncia, s’ha de comptar amb la revictimització a què sotmet al supervivent un sistema i una societat poc avesats a reconèixer la seva pròpia podridura. De fet, aquest és un tema que, més enllà dels casos mediàtics relacionats amb l’Església, es desconeix profundament, perquè regna un silenci ignominiós i generalitzat al respecte i molta ignorància. Durant el col·loqui posterior a la representació un monitor d’esplai d’estiu va confessar, desballestat, que quan pensa que del seu grup de 10 infants, 2 poden ser víctimes d’abús sexual, li venen unes ganes de plorar irreprimibles.

Serà el nostre secret té la gran virtut que no és una notícia al diari, limitada per l’espai. O a la ràdio o la televisió, limitada pel temps. És una peça que dona temps i espai a la reflexió, a la paraula, suportada per tot un procés d’investigació i després de selecció, de destil·lació de les paraules que han posat els supervivents a allò que els ha passat. Una paraula que desvetlla, que fa prendre consciència. El muntatge obre portes a un món desconegut, sacseja i, sobretot, convida a fer alguna cosa més, a estar alerta als signes que ens indiquen quan esdevé l’horror, així com a no posar el focus només sobre la víctima, sinó que cal posar-lo sobre l’abusador.

Les interpretacions de Marta Montiel i Elies Barberà, respectant els idiomes i fins i tot els accents i les variants dialectals de cada testimoni, són realment commovedores, tant o més com ho eren No m’oblideu mai, on ja mostraven una meravellosa ductilitat en la interpretació de testimonis molt diferents. La posada en escena va anar perdent qualsevol rastre d’artificiositat al llarg del procés de muntatge, fins a acabar amb un espai diàfan, només amb allò imprescindible; un parell de cadires i un segon nivell amb un tamboret pel músic i la seva guitarra. Una il·luminació també austera, però ben pensada i molta fluïdesa a l’hora de dir el text. Un excel·lent muntatge teatral, una sacsejada de consciències imprescindible. L’any que ve serà a l’Escenari Joan Brossa. Aneu-hi, si us plau.