El somni d’una nit d’estiu, de William Shakespeare, inspira un musical a ritme de hip-hop que situa en el món d’avui l’acció d’una de les obres més conegudes de l’autor. En aquesta versió Titània rapeja i Puck és un b-boy.
A més de ser una de les obres més populars de Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu és una de les més rimades, així que només era una qüestió de temps que la peça s’acabés trobant amb l’univers de la poesia urbana. Tant se val que s’estrenés fa cinc segles, perquè els temes que tracta aquesta comèdia, com ara l’amor voluble, la bogeria i el seny, o la relació entre la realitat i la fantasia, són perfectament aplicables al món d’avui. Tots aquests temes el director Moisès Maicas els ha portat al llenguatge dels joves. Shakespeare on the Beat transforma els amants protagonistes en uns adolescents fascinats pel rap; Teseu, el duc d’Atenes, en el propietari d’una discogràfica; Oberó i Titània, rei i reina de les fades, en dos MC (mestre de cerimònies) que protagonitzen una batalla de versos; el follet Puck, en un b-boy, i els artesans de l’original, en un grup de rapers. Tot, sota la mirada d’un discjòquei que, amb dos plats i un mesclador, serveix en viu la base musical per a les rimes dels intèrprets i actua com un director d’orquestra encarregat de llançar beats i scratches durant tot l’espectacle.
La versatilitat del Somni d'una nit d'estiu és absoluta. Es faci la versió com es faci sempre respira aquella frescor, aquella divertida caricatura de l'amor, del teatre i de l'atzar. Ara, Moises Maicas i Anna Soler Horta han fet una adaptació molt desbarrada, incorporant a la trama la dialèctica dels joves de hip hop ("Cada peta té el seu fumeta"), transformant les baralles dialèctiques en combats de ball o bé de rap. Han anat molt ben assesorats amb l'MC (Mestre de Cerimònies) Feo1 d'El Gremio i el DJ Code, que també punxa en directe. Puck camina mentre es fan patinar els dits per sobre dels plats. El repartiment està compensat amb actors molt dúctils (com Jofre Borràs, Guillem Motos, Georgina Llauradó o Bealia Guerra) amb altres trets més específicament de la dansa urbana (com Jonatan Gutièrrez (Artis), Auri Nsue o Guille Vidal-Ribas). El resultat és una posada en escena lúdica, exageradament onírica, amb molt de joc i de despropòsit plantejat pel text i també per la direcció (l'encanteri es fa amb bombolles de sabó disparades per aparells de saldo). Sí que és cert que la canalla s'hi suma i que tothom passa uns 90 minuts ben entretinguts, però les cites de Shakespeare que sempre ressonen (sigui en drama o en comèdia) passen més en un segon pla. El repte és que aquest nou públic posi en valor l'autor, més enllà de les sonores i vistoses coreografies. Endavant. El repte semblava inabastable i arriba, directe, senzill i orgànic.