La imponent escenografia de Max Glaenzel, que ocupa les taules fins arribar al fons i diverses files de butaques, evidencia l'ambició espacial del muntatge de Si Mireu el vent d'on veu (Comfort em with apples), de Fernando Bernués. L'intens drama familiar de Nell Leyshon troba en aquest marc, inspirat en el realisme pictòric del paisatgisme rural, l'opció d'abastar amb una sola mirada el món existencial dels personatges de l'intens drama. Arbres nus, fulles caigudes, pomes de totes les gammes i colors abandonades a terra i el foc encès d'una cuina sorprenen a l'espectador quan entra a la sala. És la visió desoladora d'una finca de la vella Anglaterra en procés de gradual abandó. La creació evoca El jardí dels cirerers de Txèkhov.
Els intèrprets debaten les seves radicals diferències sempre davant de l'escenari, però de vegades la figura d'algun d'ells es dibuixa a l'horitzó, sota un arbre o en un altre racó del territori. Aquests moments de silenci són tan expressius com els de les mateixes paraules, però encara que l'espai manté una idea permanent de la influència del medi natural sobre l'individu, la realitat és que la íntima pugna en la qual estan atrapats els protagonistes de la trama podria ser explicada tan bé o millor amb una posada en escena menys grandiloqüent. Viuen sota el mateix sostre, però són presoners d'una asfixiant tensió cuinada a foc lent en la qual emergeix la seva tremenda solitud i incomunicació.
El ritme de l'espectacle exigeix molt esforç del públic, sobretot en una primera part feixuga que deixa en l'aire preguntes sobre les qüestions de fons, alhora que va dibuixant els perfils dels personatges. Fins al tram final no es desvetllen alguns dels seus interrogants (menys dels que es podia esperar després de tant circumloqui). Emma Vilarasau es multiplica a l'hora de donar caràcter al dur, obsessiu i trasbalsat personatge d'Irene, una dona de 70 anys que acaba de perdre al seu marit i s'enfronta a un futur incert. Ella, que sempre ha tingut sota control als homes de la casa incloent al seu germà i disminuït psíquic Len (Eduard Farelo), intenta retenir al seu fill Roy (Lluís Marquès), que ha estat vampiritzat per ella i és incapaç de prendre decisions .
El jove es debat sobre la decisió de recuperar, quan ja és massa tard, a la seva nòvia Linda (Clàudia Cos), relació a la qual va haver de renunciar per no enfrontar-se amb la seva progenitora. El retorn de la germana bessona de Roy (Laura López), després d'anys de distanciament de la seva mare (per a qui només ha existit el fill), revela les raons de la incompatibilitat entre elles i les dificultats de restablir llaços. Vilarasau, més continguda en el seu histrionisme que en altres ocasions, signa una gran actuació en el seu ambivalent paper de dona manipuladora a lo Lady Macbeth, però alhora fràgil i vulnerable. Magnífic també Farelo fent creïbles els tics del tipus infantiloide que deixa anar les veritats en el moment més inesperat. Tots compleixen amb la seva comesa en una funció massa morosa.
