És complex traslladar a escena la relació de poc afecte i allunyament d'unes famílies de l'Anglaterra profunda que no saben comunicar-se. Aquesta ruralitat, evoca a la majoria dels espectadors a les experiències pròpies de visita per llogarrets d'alta muntanya. Allà on els dies es fan molts curts al camp i són sovint desapacibles, es recupera un ritme vital que oxigena als urbanites. La producció ho intenta amb un espai immens en què es projecten les cinc soledats dels personatges. La direcció de Fernando Bernués aposta per donar als actors el pes de l'obra. Però potser els hi falta construir (el dia de l'estrena) subtext que aporti més profunditat als misteris inicials. No ajuda la distància que hi ha entre l'acció i el públic. Sobta l'ús de pronoms febles en uns personatges pràcticament analfabets. Potser l'accent o, com a mínim, el llenguatge hauria de sintonitzar amb aquesta simplicitat de personatges. Aquest és un altre element imperceptible que va a la contra de connectar amb els seus silencis.
La primera part s'excedeix amb un ritme molt lent, rèpliques molt curtes, informació servida massa amb comptagotes per a uns espectadors amb ganes d'entrar a la peça, d'entendre el perquè d'aquell menjador amb plats trencats i cadires per terra. L'autora Nell Leyshon provoca una intriga però, com en els bons Harold Pinter cal que les pauses tinguin una densitat interpretativa (que doni aliment a l'ànsia de l'espectador). L'hermetisme ha de transportar intensitat si no vol refredar l'espai com ja passava a Terra de ningú, per exemple, però que sí es respirava a Traïció. Sobta que aquest espai, a més es localitzi a l'interior de la casa, allà on habitualment es renta la roba a casa. La segona part, en canvi, fa un gir de 180 graus. En tot. Per una banda, es transforma l'espai veient la casa al fons i la finca de pomeres guanya el primer pla. És, entre les arrels dels fruiters, que es va desllorigant la informació. I es va entenent un conflicte que, a la primera part, encara semblava molt més escabrós (massa acostumats al tremendisme escènic) del que realment planteja l'obra. Sobta que es confessin més intimitats enmig de les pomeres (com aquell Hort dels cirerers que Comadira va reinventar amb L'hort de les oliveres, de fet) que no pas dins de la llar. Nell Leyshon prova d’ensenyar com és
la vida (i la mort) en un casalot en una Anglaterra pobra i rural.
Sembla que ens vulgui portar a un espai nostàlgic, de vida lenta i
dura, però serena, d’un pragmatisme que remet a generacions
anteriors. De moltes arrels i poca necessitat de prosperar. El to i l'espai podrien traslladar a aquells quadres foscos de Delicades (d'Alfredo Sanzol amb T de Teatre). Com si
entréssim a casa de L’oncle Vània.
A l'estrena, la quietud exaspera i denota la desorientació d’una
família que no sap com equilibrar les tensions internes de poder (el
pes absolut de la mare neuròtica, Emma Vilarasau) amb l’aire que
demanen els fills (Clàudia Cos, Lluís Marquès, Laura López) i la
societat. El germà (Eduard Farelo), l’únic que suavitza la duresa
dels altres caràcters, sobreviu, en realitat, surant per sobre dels
lladrucs diaris. Terrible soledat i incomprensió.
La mare rebutja la filla com un pomer bord, que no dóna pomes gustoses i aquesta agror s'escampa per la immensitat de la finca. El progrés, per una altra banda, els empeny a l'abandonament. A voler retirar-se d'aquesta cursa en la que no s'hi senten cridats.
