Que Juan Mayorga és un dels grans de la dramatúrgia espanyola està fora de qualsevol dubte. Però cal dir-ho, així d'entrada, perquè algú podria pensar el contrari després de veure Si supiera cantar, me salvaria. El crítico, que recala a Barcelona després d'una mica més d'un any de gira per Espanya. Sort que en aquesta ciutat hem pogut veure i gaudir d'altres texts de l'autor madrileny, sense anar més lluny el magnífic Himmelweg que Raimon Molins va dirigir i protagonitzar fa encara no dos mesos a la Sala Àtrium. Sort, perquè tots aquests precedents apuntalen la indubtable reputació de Mayorga i fan concloure que El crítico és, simplement, un mal moment en una trajectòria brillant.
I és una llàstima perquè el plantejament de la peça és molt suggeridor. Un crític de teatre, Volodia, arriba a casa després de l'estrena del darrer text d'un autor, Scarpa, al qual té, perquè ens entenguem, crucificat. Quan es disposa a escriure la crítica de l'espectacle, Scarpa irromp a casa seva i entre els dos comença un duel dialèctic que escala des del fet teatral fins a l'existència vital. Un combat (tractant-se de Mayorga, òbviament de boxa) entre dos homes que s'admiren i s'odien mútuament i es necessiten l'un a l'altre perquè, en el fons, són dues cares de la mateixa moneda. Enmig de tot plegat, en el rerefons, apareix la història d'una dona, críptica i mal explicada malgrat ser el desencadenant tant del desenllaç com del propi títol de l'espectacle.
El problema és que transcorreguts els vint primers minuts de la funció, molt interessants i farcits de diàlegs brillants i frases per rescatar, l'obra entra en caiguda lliure. El text es densifica, s'enterboleix, es recargola sobre si mateix, el mordent desapareix i el tedi s'apodera del conjunt, espectadors inclosos. Tampoc hi ajuda la direcció de Juan José Afonso, que deixa desatesos els personatges i sembla centrat en construir un espectacle bonic, amb una escenografia fins i tot un pèl onerosa, unes projeccions innecessàries i un efecte final incomprensible. Abandonats a la seva sort damunt del ring, els dos actors fan el que poden, tirant de la seva solvència per portar el vaixell a port en les millors condicions possibles. Juanjo Puigcorbé en surt indemne gràcies a un treball aplomat i Pere Ponce resol el seu personatge amb dignitat. El seu esforç, però, topa contra una platea que, molt em temo, ha acabat desconnectant de l'espectacle bastant abans del final.
