L’obra es va estrenar el 2013 i arriba al
Festival Sismògraf d’Olot molt ben rodada i ajustada, a l’extrem que Marcos
Morau ha eliminat fragments i imatges com la que els ballarins anaven abillats
amb vestits d’esgrima. Per altra banda,
dels dotze ballarins que van estrenar-la ara en son deu, supressió que no
perjudica en res a la peça.
Aquesta Siena
ha guanyat molt d’aquella de fa tres anys perquè, malgrat es manté el discurs i
la personalitat creativa de Morau, tot el contingut resulta més equilibrat, més
ben encaixat, més respirat; en definitiva, més solemne i ajustat.
La idea central de Siena és la d’exposar diferents formes de mirar que té l’ésser
humà. De saber mirar cap enfora o cap endins, d’observar, de veure’s reflectit en un quadro o sentir-se
part d’aquest element pictòric. Per
exposar aquest concepte Morau utilitza, amb gran habilitat, un joc d’ècfrasi, és a dir la representació
verbal d’una representació visual. Narrar
allò que succeeix en l’obra visual. I ho
fa en modalitats diverses com narratives (neons lluminosos que projecten les
frases que els intèrprets citen en diferents idiomes) o expositives (cossos
dels ballarins i elements escenogràfics). A partir d’aquí es crea una visió real o onírica,
en un recorregut que s’inicia en el Renaixement fins al món contemporani i que
ens situa en una sala d’un museu on una gran reproducció de La Venus d’Urbino, de Tiziano, presideix
l’acció, sota la seva mirada d’alerta.
Siena és una delícia escenogràfica, que desprèn una exquisidesa extrema en
la construcció d’imatges inquietants i ambients de desassossec i pertorbació,
on el recorregut sonor és notable. De
totes maneres, cal dir, que en aquesta obra la bellesa plàstica segueix sent
més potent que el pur llenguatge coreogràfic, construït a base d’un gest tallat
i espasmòdic, batejat pels seus creadors com tècnica Kova, que abusa de la seva
reiteració i reclama una expansió cap a un llenguatge gestual més obert i
expansiu.
Un punt i a part és l’execució que fan els deu
ballarins, uns intèrprets de gran presència i precisió i que resulten ser una
base molt solida d’un espectacle que, malgrat tot, és imprescindible veure.
