Siena

Dansa | Nous formats

informació obra



Autor:
Marcos Morau
Coreografia:
Marcos Morau
Text:
Pablo Giepsert-El Conde de Torrefiel
Intèrprets:
Clyde Emmanuel Archer, Inma Asensio, Júlia Cambra, Laia Duran, Cristina Facco, Cristina Goñi, Anna Hierro, Almog Loven, Ariadna Montfort, Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Sau-Ching Wong
Ajudant de direcció:
Taya Beyeler
Escenografia:
La Veronal
Il·luminació:
La Veronal
Vestuari:
Octavia Málette
Traducció:
Laura Cosme
Producció:
Mercat de les Flors
Sinopsi:

A la sala d’un museu hi ha una dona asseguda que observa un quadre. Prop de la porta hi ha un home de peu observant l’escena. Aquest és el punt de partida del nou projecte de La Veronal, que es desplaça fins a la ciutat italiana de Siena per iniciar una reflexió sobre la idea del cos humà. Aquest representa i ha representat el passar dels segles, i l’art s’ha compromès amb la matèria humana de tantes formes com ha cregut convenient al mateix temps que els artistes s’han aprofitat del cos com a contenidor i projector de significants.
La peça se submergeix en una aproximació a la història de l’art italià, en un recorregut que s’inicia en el Renaixement, moment en què l’ésser humà reprèn la consciència de si mateix, i arriba fins al món contemporani.
Siena es perd en aquest camí per portar-nos a un espai atemporal i estrany en un joc d’ècfrasi, la representació verbal d’una representació visual real o fictícia. Allà es barregen el cos representat i el cos real, el cos mort i el cos viu, obligant a aturar-nos un instant per desxifrar cadascun d’ells. Un espai on es barregen memòria i imaginació i el cos com a objecte, el seu aspecte, la seva fragilitat, la seva mortalitat i la contraposició del cos com a individu enfront de la massa.
Siena és la necessitat constant i absoluta de l’ésser humà de contemplar el propi ésser humà. Observar, reconèixer les seves formes, les seves accions, la seva presència perquè, després de tot, Siena és la voluntat de voler observar-lo eternament fins confondre’l.
Aquest nou treball segueix recolzant-se en referents d’altres disciplines artístiques com el cinema i la literatura. En aquest sentit, l’obra de Pasolini tan vinculada a allò humà serà també inspiració per construir un assaig pertorbador sobre la centralitat del cos en escena, quelcom a què també contribuirà el verb d’El Conde de Torrefiel, habitual col•laborador de La Veronal.

Crítica: Siena

30/03/2016

Exquisida i pertorbadora obra

per Montse Otzet

L’obra es va estrenar el 2013 i arriba al Festival Sismògraf d’Olot molt ben rodada i ajustada, a l’extrem que Marcos Morau ha eliminat fragments i imatges com la que els ballarins anaven abillats amb vestits d’esgrima. Per altra banda, dels dotze ballarins que van estrenar-la ara en son deu, supressió que no perjudica en res a la peça.

Aquesta Siena ha guanyat molt d’aquella de fa tres anys perquè, malgrat es manté el discurs i la personalitat creativa de Morau, tot el contingut resulta més equilibrat, més ben encaixat, més respirat; en definitiva, més solemne i ajustat.

La idea central de Siena és la d’exposar diferents formes de mirar que té l’ésser humà. De saber mirar cap enfora o cap endins, d’observar,  de veure’s reflectit en un quadro o sentir-se part d’aquest element pictòric. Per exposar aquest concepte Morau utilitza, amb gran habilitat, un joc d’ècfrasi, és a dir la representació verbal d’una representació visual.  Narrar allò que succeeix en l’obra visual. I ho fa en modalitats diverses com narratives (neons lluminosos que projecten les frases que els intèrprets citen en diferents idiomes) o expositives (cossos dels ballarins i elements escenogràfics). A partir d’aquí es crea una visió real o onírica, en un recorregut que s’inicia en el Renaixement fins al món contemporani i que ens situa en una sala d’un museu on una gran reproducció de La Venus d’Urbino, de Tiziano, presideix l’acció, sota la seva mirada d’alerta.

Siena és una delícia escenogràfica, que desprèn una exquisidesa extrema en la construcció d’imatges inquietants i ambients de desassossec i pertorbació, on el recorregut sonor és notable.  De totes maneres, cal dir, que en aquesta obra la bellesa plàstica segueix sent més potent que el pur llenguatge coreogràfic, construït a base d’un gest tallat i espasmòdic, batejat pels seus creadors com tècnica Kova, que abusa de la seva reiteració i reclama una expansió cap a un llenguatge gestual més obert i expansiu.

Un punt i a part és l’execució que fan els deu ballarins, uns intèrprets de gran presència i precisió i que resulten ser una base molt solida d’un espectacle que, malgrat tot, és imprescindible veure.