El dramaturg i director Juan Mayorga (Madrid, 1965), també filòsof i professor universitari, és un dels pocs representants del sector teatral que ocupa una de les poltrones de la Real Academia Española: la poltrona “M”. En el seu discurs d'ingrés, l'any 2019, va tractar sobre el silenci i va fer una reflexió sobre l'espai i el temps en relació a la vida humana.
Tot i que, dit així, pot semblar que el discurs estava en l'habitual línia carregosa i apta només per a iniciats, Juan Mayorga el va impregnar de la dinàmica i estètica teatral. I és d'aquell discurs que neix aquest espectacle de títol homònim, «Silencio», que sobretot és una gran oportunitat perquè la veterana actriu Blanca Portillo (Madrid, 1963) —de remarcables orígens teatrals però més reconeguda d'un temps ençà pel cinema— s'enfronti en solitari a l'escenari, durant una hora i quaranta minuts llargs, on desplega la seva inesgotable capacitat interpretativa, dramàtica, irònica, humorística, desinhibida i lliure de prejudicis. Totes les funcions esgotades abans de començar. ¿Fetitxisme? Una mica, sí. Però també confiança en una experiència teatral de les excepcionals.
L'actriu Blanca Portillo es caracteritza en la pell d'un acadèmic d'un temps passat (un imaginari Juan Mayorga d'època remota), engalanat de negre, vestit d'etiqueta i sabates enxarolades, que entra al saló per les escales de la grada, amb l'esquena geperuda i les mans al darrere i amb un cert moviment parkinsià dels dits.
Com que parlem de silenci, el silenci es manté durant una estona, fitant els espectadors, tremolant i fent dringar el got i la gerra d'aigua preparats per a l'ocasió —quina diferència amb les antiecològiques ampolles de plàstic que ara s'estilen begudes a morro en ple discurs!—, saludant reverencialment els imaginaris acadèmics de l'attrezzo de poltrones buides i també el quadre buit sense rostre que representa Cervantes.
Blanca Portillo té una primera part de la seva intervenció en la qual predominen la paraula lúdica, el gest, les ganyotes i un paperot amb tocs de clown. Fins que ella mateixa trenca amb aquesta convenció que li ha encarregat l'acadèmic del discurs —després de vuit anys i alguns mesos sense feina— i es desfà del vestit negre i també de la caricatura per tornar a ser qui és i per aprofundir en la part del discurs que barrina com si fos un filaberquí en algunes de les peces i els autors clàssics del teatre i, com a picada d'ullet a l'auditori del TNC improvisada, deixant anar un espontani “res” en català en comptes d'un “nada” que fins i tot sorprèn amb un somriure el mateix Juan Mayorga, present a la platea.
Així, en el monòleg, hi ressonen «La casa de Bernarda Alba», «Antígona», «Les tres germanes», «L'hort dels cirerers», «Woyzeck», «Hamlet» o «La vida es sueño», amb Dostoievski, Büchner, Pinter, Txékhov, Shakespeare... i la galeria d'alguns personatges d'aquestes obres i fins i tot l'ase de Sancho Panza del Quixot, no només jugant amb algunes de les frases més conegudes d'aquestes obres sinó també ironitzant en certs moments sobre les afirmacions o la complicació textual de segons quines d'elles, com les de Calderón de la Barca.
Però ho fa sempre al servei del discurs, del silenci que hi ha en cadascuna. I com a mostra escènica més clara, recorre a la peça «4'33" (Quatre trenta-tres)» de John Cage, controvertida peça que data del 1952 i que s'imposa en silenci durant els quatre minuts i els trenta-tres segons complets, mesurats amb el cronòmetre il·luminat del telèfon mòbil i amb la platea aguantant l'alè. Per sort, la grip encara no fa estralls i els mòbils es comporten.
«Silencio» és tant una lliçó teatral com una lliçó interpretativa. Probablement s'excedeix una mica en la durada. Un monòleg de més de setanta minuts és arriscat tant per als espectadors com per a l'intèrpret. Però la dramatúrgia i direcció de Juan Mayorga fan que el risc sigui menor i que el resultat es reconegui amb llargs aplaudiments a peu dret després que l'“exacadèmica Portillo” segelli i tanqui amb el gest universal dels llavis serrats i el dit índex l'objectiu del discurs: exaltar com a únic protagonista el silenci. (...)
