Juan Mayorga és un dramaturg sensible amb molt d'olfacte. Va dedicar al silenci el seu discurs d'ingrés a la Real Academia de la Lengua Española (RAE) per assumir la responsabilitat de la cadira "M". Blanca Portillo l'interpreta amb tot els seus registres i deixant que la seva humanitat amari l'escena. Hi ha algun gest que mira d'obviar les autoritats, i en canvi un gran respecte per als membres de la RAE, que treballen per la llengua. El silenci al teatre, certament, és un dels elements que poden aportar més contingut. I Mayorga ho explora i ho desgrana dalt del faristol emprant les paraules que el silenci rebutjaria.
Portillo és una gran intèrpret i l'escena li permet tocar tots els registres: el discurs es converteix en onewoman show. Comença amb la ironia de substituir Mayorga al faristol disfressada, amb frac i perruca. I va transformant-se, més tard en personatges del teatreclàssic. Des de La vida es sueño a La casa de Bernarda Alba. Els silencis són còmplices o abanonen la sort dels que esperen un cop de mà. La durada, el context, el què no es diu, són les claus del teatre de Harold Pinter, per exemple (Vells temps, L'encarregat...) Potser la peripècia de reproduir escenes clàssiques allargassa innecessàriament: la conferèn cia no ha de pretendre categoritzar tots els tipus de silenci, si no fer veure aquesta contradicció de parlar sense dir paraules; o callar parlant massa. I posar sentit al 4'33'' de la partitutra silenciosa de John Cage (ben teatral).
Silencio és la demostració que el TNC defensa el castellà com una llengua de comunicació més. Mentre, a la Sala Petita impulsa el català amb el País Valencià i les Illes Balears amb Zona inundable i a la Sala Gran vincula al català i el portuguès a Assaig sobre la ceguesa. Certament, la concepció de l'equilibrii la reivindicació de les llengües a l'estat espanyol no manté aquesta fidelitat (veient el desplegament a la Fira dle Llibre de Frankfurt, per exemple). En tot cas, això són figues d'un altre paner. Està bé que es programi la peça al TNC, tot i que molt probablement hagués trobat altres sales comercials de Barcelona a representar-se. I, en canvi, acollir aquest muntatge n'arracona d'altres que potser justificarien millor el projecte pel qual va ser construït el teatre púbic fa 25 anys: reinvidicar el teatre contemporani i clàssic català i donar-li projecció i empara per a la seva difusió i reconeixement. Mayorga i Portillo són cartes que ja han demostrat tenir públic i ser sensibles a la realitat cultural. Són mel per a tothom, sí. Shakespeare anuncia, com a final que "la resta és silenci". Certament, amb la mirada de Mayorga la resta mai més serà silenci.
