Simplicissimus. Roberto G Alonso

Dansa | Familiar

informació obra


Coreografia:
Roberto G. Alonso
Direcció:
Roberto G. Alonso
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.


La primera revista musical infantil i familiar que ens endinsa en un univers particular, divertit i anàrquic del gènere. Inspirat en les anomenades revistes blanques de mitjans del segle passat, rememora en clau de dansa tots aquells números musicals i humorístics que ja en la seva època es van inspirar en artistes tan emblemàtics com Els Vienesos, la saga Rivel, Leopoldo Fregoli o Joséphine Baker.

Una proposta surrealista en què diferents disciplines escèniques es combinen per oferir una hora plena d’imaginació i fantasia. Dansa clàssica, contemporània, music-hall i claqué s’uneixen amb teatre, clown, titelles, mim o acrobàcia en un divertiment ple de llum, brillantor i color. Tot plegat desemboca en un espectacle singular i trepidant.

Un còctel de ploma i lluentó on tot és possible, perquè sigui degustat per tota la família, descobrint un món nou als més petits i rememorant un passat no gaire llunyà pels adults.

Un homenatge a les varietés de mitjans del segle XX, als temps dels teatres de fusta i els decorats de paper pintat.

Simplement… Simplicissimus.

Crítica: Simplicissimus. Roberto G Alonso

22/10/2013

En homenatge a les revistes blanques del Paral·lel clàssic

per Josep Maria Viaplana

Vist a FETEN (Gijón) 2012

Dos ballarins i dues ballarines, tots molt joves, i uns 70 minuts de durada.
Un espectacle ben curiós: la major part del temps és un music hall (anava a dir per a nens, però res en la forma em fa pensar en una adaptació del gènere per als més petits). Malgrat ser pocs en escena, la concepció és d'espectacle de gran format, amb llums, projeccions i ciclorama de fons, escales mòbils que entren i surten, molts canvis de vestuari, molta il·luminació, fins i tot 'cuques de llum' a diversos indrets de l'escenografia...
Tot i això, al bell mig de l'espectacle hi ha dos números que ben bé podrien ser d'un Soldadet de Plom, posem per cas: un d'una ballarina de clàssic i una joguina que se n'ha enamorat, i el següent, amb dos titelles de fil ballant. A partir d'aquí, torna el to de music hall (o les nostres entranyables 'varietés' del Paral·lel) fins a un final digne d'un espectacle del Molino. Després m'he assabentat que realment el van fer pensant en aquest local barceloní, per a públic familiar.
Res a dir, els nens i els adults s'ho han passat d'allò més bé, i han aplaudit força al final. Parlant amb el seu creador, Roberto G. Alonso, m'he assabentat que seria una 'revista blanca', és a dir, la única amb la qual els pares podien anar amb els fills al Paral·lel del passat segle. 

I aquest és el seu gran valor, i el perquè s'ha de reivindicar aquest espectacle, donat que rescata un format tradicional (tan com els titelles de Sebastià Vergés, posem per cas) regalant-nos un trosset d'aquell Paral·lel que sorprenia al món per la seva vitalitat. Un treball magnífic de recuperació, que, malgrat tot, ha de trobar un circuit natural d'exhibició, que un servidor pensa que serien les festes majors, en horaris infantils, acompanyant les varietés (o com també es diu ara 'Burlesque'), que encara avui fan gira els estius per moltes poblacions catalanes.