Hi havia un piano que ja tocava sol a l'anterior espectacle del Teatre Lliure de Gràcia, «Casares-Camus: una història d'amor», que també venia de Temporada Alta com aquest de Jordi Oriol. Hi havia una escenografia plena de records dels dos mítics protagonistes. Hi havia també Albert Camus en existencialisme. Dic “també” perquè va ser el mateix Albert Camus el que va escriure un assaig filosòfic sobre l'absurd i sobre Sísif («Le mythe de Sisyphe», Éditions Gallimard, 1942), el mateix Sísif que ara invoca l'actor i dramaturg Jordi Oriol per reblar segurament el que ja debatia Camus: l'absurditat i l'esforç inútil de l'ésser humà. ¿I a causa de la inutilitat de l'esforç, hi ha alguna alternativa al suïcidi?
Jordi Oriol, com feia Albert Camus, penetra en la mitologia grega i en el càstig que Sísif va patir per ser massa llestot, condemnat a la ceguesa pel déu Zeus i a enfilar permanentment una muntanya empenyent pendent amunt una roca gegantina que, la molt punyetera!, quan arribava a dalt, després d'una mil·lèsima de fugaç llibertat, tornava a rodolar cingle avall per tornar a forçar Sísif a recomençar la pujada eternament.
Alguna cosa hi ha d'aquest pujar i tornar a pujar muntanya amunt en el muntatge «Sísif fa no fa» que Jordi Oriol ha escrit o que ha creat pensant segurament en Carles Pedragosa, un dels col·laboradors més fídels de la companyia Indi Gest, el nom de tota una metàfora que l'autor no amaga que insinua “indigestió” i que justifica perquè diu que no pretén fer espectacles que siguin de païdor fàcil sinó que remoguin els budells.
Si en anteriors espectacles seus, Jordi Oriol s'havia convertit en una mena de mestre en gai saber de la paraula i sobretot dels jocs de paraules amb aquella «Trilogia del lament» de «La caiguda d'Amlet», «L’empestat» i «La mala dicció», aquí, el text és més convencional i el dramaturg es repenja sobretot en la presència de l'actor que li fa d'alter ego i l'embolcalla o l'enfonsa en una muntanya d'artefactes, com la de la condemna de Sísif, amb un parament escènic on hi ha gairebé de tot el que es podria trobar en unes golfes deshabitades.
Com si el músic i performer Carles Santos hagués baixat del cobricel de l'escenari, els objectes que configuren l'utillatge teatral no hi són d'una manera passiva sinó que hi són per aprendre a viure i per moure's a capritx de la banda sonora de l'espectacle: una banyera amb mànega i regadora, una parrilla de torrar pa, llums diversos, llibres arrenglerats, pilotes de tenis, martells de manyà, eines diverses, una corriola, un paraigua, unes prestatgeries plenes d'andròmines, un taulell de taller, una escala de gat, un ànec de goma, una aspiradora i desenes d'objectes més que mostren l'absurditat del món que envolta el personatge que interpreta l'actor i músic Carles Pedragosa i que durant uns escassos setanta minuts els espectadors tenen prou temps per intentar descobrir-hi, com en un joc d'entreteniment, si n'hi ha algun de repetit o dos que semblin bessons.
«Sísif fa no fa» continua situant els espectadors al límit de la confiança. És a dir, allò que pot ser una peça teatral, també pot ser un soliloqui musical, o potser un recital poètic en 3D o qui sap si un espectacle que els que volen que tingui alguna definició li atorguen el d'“escena híbrida” que és el que s'hi adiu més, si fa no fa.
El discurs es nodreix de reflexions filosòfiques entrelligades amb retalls de citacions literàries de l'antiga biblioteca i Carles Pedragosa el domina amb nota alta, tècnicament impecable, tot i que el cuquet de l'enjòlit que ha d'enganxar els espectadors quedi una mica més ocult que en altres espectacles de la companyia. Però si Sísif, que era un mite, no es va rendir mai amb el càstig del pedrot amunt i avall, els espectadors, que toquen de peus a terra i tenen carn i tenen ossos, encara menys. El que no entra per l'oïda pot entrar per la vista i «Sísif fa no fa» és d'aquells espectacles que queden en la memòria per la imatge més que pel missatge. (...)
